La corrupció: un mal endèmic de les democràcies liberals

En l'actualitat, la corrupció —entesa com l'abús del poder institucional destinat a afavorir interessos privats— representa una de les xacres més grans a què —o hauria de— fer front a qualsevol democràcia liberal que calgui. Tanmateix, lluny d'això, contínuament ens assalten notícies que fan referència a noves trames de corrupció, minant així la imatge de les institucions del país on això passa.

En aquest sentit, si ens retrossarem a la base fonamental expressada per Frédéric Bastiat, que va afirmar que “l'Estat és la gran ficció a través de la qual tothom s'esforça a viure a costa de tothom”, vam trobar que la corrupció porta aquest axioma a la màxima expressió. La corrupció no només explota els recursos públics per a benefici individual, sinó que transforma les institucions en eines de privilegi personal i d'abús de poder, distorsionant-ne completament el propòsit original. Així, en lloc de servir el “bé comú”, l'aparell estatal es converteix en un vehicle per satisfer interessos particulars, minant la confiança ciutadana en les institucions i erosionant els principis sobre els quals se sustenta qualsevol democràcia sòlida.

Resulta indignant per als qui contribuïm econòmicament a l'existència i el funcionament de l'Estat, comprovar que una part considerable dels nostres diners cau en mans d'individus desposseïts de tot indici de moralitat, que en alguns casos s'uneixen per crear autèntiques màfies dedicades a lucrar-se a costa nostra. Lluny de gestionar de manera diligent i transparent els fons públics, en no poques ocasions s'aconsegueixen evadir els tímids controls estatals destinats a prevenir la comissió de delictes esdevinguts al si de les administracions públiques.

Digueu-vos com es digui el cas de corrupció i involucre qui involucri, tota la classe política hauria de consagrar-se per establir de forma unitària una política de tolerància zero amb la corrupció. No obstant això, res més lluny de la realitat. La veritat és que el més habitual és que s'eviti assumir responsabilitats, no ja per part del corrupte, sinó per part de la formació política en què milita.

Això és degut, entre altres coses, al funcionament mateix del sistema democràtic en què s'emmarca Espanya. La fi última d'un partit polític és assolir i mantenir el poder, per a això faran el que calgui —incloent evitar crear polèmica amb la persecució, i consegüent repercussió mediàtica, de comportaments il·lícits al si de l'administració—.

Des del meu punt de vista, a favor de la neteja institucional i la transparència, el sol fet d'ostentar l'estatus d'investigat en un procés judicial hauria de ser més que suficient per apartar algú dels seus càrrecs de responsabilitat. En dir això, no pretenc en cap cas violar el principi fonamental de la presumpció d'innocència, bàsic a qualsevol estat de dret, sinó preservar la integritat de les institucions del país, les quals, en tot cas, han de situar-se per sobre de les aspiracions i interessos individuals.

Pel que fa a Espanya, cal esmentar que el nostre país se situa al lloc número 60 de l'Índex de Percepció de la Corrupció (CPI) de Transparència Internacional. Aquest índex avalua 180 països i territoris per mesurar el nivell de corrupció al sector públic. La dada exposada ens hauria de fer reflexionar sobre les circumstàncies que fan que Espanya estigui situada en un lloc tan allunyat de les primeres posicions, el lloc de les quals ocupen països com Dinamarca, Finlàndia o Nova Zelanda.

Durant aquests dies, som testimonis del que està passant amb els casos que afecten el Govern d'Espanya, així com el cercle més proper del president Sánchez. Seguint la dinàmica habitual enunciada prèviament en aquest article, l'equip d'opinió sincronitzada del Govern i els seus mitjans satel·litaris, s'han dedicat a desacreditar els jutges —especialment el jutge Peinado, contra qui Sánchez i la seva dona han presentat sengles querelles— i a exculpar davant judicium a una part dels investigats que, a la seva manera de veure, mereixen ser salvats.

En aquest sentit, el mateix es podria dir del comportament que van adoptar els diferents partits en corrupteles pretèrites que els afectessin. A Espanya, la corrupció ha esdevingut un desafiament estructural que sembla estar profundament arrelat en el sistema polític i administratiu del país. Des dels múltiples casos que afecten partits de tots els colors fins als més recents, les conseqüències d'aquests escàndols van molt més enllà de l'impacte econòmic.

La corrupció no sols degrada la imatge de les institucions, com ja s'ha dit, sinó que també deteriora la confiança dels ciutadans en el sistema democràtic, genera un clima de desil·lusió envers la classe política i pot arribar a amenaçar la cohesió social. La percepció d'impunitat en alguns d'aquests casos, juntament amb la manca de mecanismes eficaços per evitar i sancionar aquests delictes, reforça l'escepticisme de la ciutadania, que veu com les contribucions econòmiques són malgastades o desviades.

Per tant, la lluita contra la corrupció a Espanya requereix no només reformes legals i polítiques que garanteixin la transparència i la rendició de comptes, sinó també un canvi de mentalitat tant a les institucions com als ciutadans. Espanya té una oportunitat de millorar la seva posició en índexs de percepció de la corrupció i enfortir la seva democràcia, però és crucial un compromís ferm de tots els sectors socials per fomentar una cultura d'integritat i respecte a les normes. Només mitjançant la unitat, el compromís cívic i la reforma dels mecanismes de transparència serà possible restaurar la confiança en les institucions i assegurar un estat que actuï veritablement al servei del ciutadà.