Convergència: el declivi irreversible d'un partit que algun dia va ser una cosa

Des de l’adveniment de la democràcia recuperada i la instauració d’un nou règim constitucional amb l’aprovació de la Constitució de 1978 (l'anomenat “règim del 78”), conjuntament amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979, Convergència Democràtica de Catalunya va esdevenir un partit clau en la recuperació de la plena identitat catalana, mitjançant la reconstrucció de la personalitat jurídica i política de Catalunya.

El cert és que els governs de Jordi Pujol al front de la coalició CiU des de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya de 1980, s’anaven succeint amb una total i absoluta regularitat.

De vegades amb majoria absoluta (72 escons el 1984) i d’altres amb majoria relativa (45 escons, la que menys el 1980), però quasi bé sempre a l’entorn dels 45-62 escons, situació que es va mantenir inalterable fins la darrera victòria de Jordi Pujol el 1999, amb 56 escons però amb la victòria del PSC en nombre de vots.

A aquestes alçades pensem que no paga la pena descriure l’ingent obra de govern desplegada per Jordi Pujol. Tanmateix, un cert desgast després de tants anys d'aquest al front de la presidència de la Generalitat, els recurrents casos de corrupció, i molt especialment, la qüestió de la “deixa” de l’avi Florenci (el suposat dipòsit de fons del seu pare a Andorra sense declarar), van donar lloc a que a les eleccions del 16 de novembre de 2003, es presentés Artur Mas com a candidat de CiU.

Això no obstant, tot i que Artur Mas va tornar a guanyar les eleccions amb 46 escons, el PSC va superar CiU en nombre de vots, la qual cosa va donar lloc a que el PSC, juntament amb ERC i ICV-EUiA, constituissin un nou govern de coalició, el famós “tripartit”, sota la presidència de Pasqual Maragall, que va tenir continuïtat a les següents eleccions del 2006, però en aquest cas amb José Montilla de President, per bé que Más tornés a guanyar les eleccions amb 48 escons i en nombre de vots.

No va ser fins el 2010 quan CiU va tornar a recuperar la presidència de la Generalitat, de la mà d’Artur Mas i Gavarró, amb una victòria espectacular de 62 escons. Però el neoliberalisme i les polítiques “business friendly” impulsades per Artur Mas, les acusacions de corrupció que no cessaven, les importants “retallades” en serveis públics essencials.

També per les exagerades mesures econòmiques de contenció del dèficit imposades per la UE, a més de la irrupció del moviment del 15-M amb una inusitada força a Barcelona, i finalment, el fet de no aconseguir un nou pacte fiscal per a Catalunya per la negativa de Mariano Rajoy, van portar a Artur Mas a la convicció de la necessitat d’avançar les eleccions, davant d’un clima tant advers.

Les eleccions anticipades van tenir lloc el dia 25 de novembre de 2012, que contra el que s’esperava Artur Mas, li van suposar la pèrdua de 12 escons, aconseguint formar govern gràcies al suport d’ERC.

Així les coses, durant el seu mandat, el 23 de gener de 2013 el Parlament va aprovar la Declaració de Sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya, iniciant-se formalment el que després es va conèixer com el “procés”.

Posteriorment, el 9 de novembre de 2014, va tenir lloc la famosa “consulta” relativa a la independència del poble de Catalunya, un èxit personal de Mas, però que a la llarga va esdevenir el detonant del començament en ferm de la posterior desintegració de CiU i la seva descomposició en una multiplicitat de partits.

El 2015, Convergència es va presentar a les eleccions amb el nom de Junts x Sí, una coalició integrada per Convergència, ERC i Demòcrates de Catalunya (un grupúscul sortit de les files de Uníó Democràtica), què va tornar a guanyar les eleccions, essent nomenat Carles Puigdemont com a nou President.

Paga la pena assenyalar que després del darrer congrés de CDC el juliol de 2016, Convergència va decidir canviar el seu nom pel de Partit Democràtic Europeu Català (PDECat), una errada històrica en opinió de molts experts.

Després dels “fets d’octubre” de 2017 i la posterior dissolució del Govern de la Generalitat per l’Estat en aplicació de l’article 155 CE 78, Mariano Rajoy va convocar noves eleccions al Parlament pel 21 de desembre de 2017, que contra tot pronòstic van donar la victòria a Ciutadans, amb 36 escons.

Tot i amb això, el desinterès de C´s en intentar formar govern, i amb la major part de liders que van abandonar Catalunya per anar a fer les Amèriques a Madrid, finalment un acord de totes les forces independentistes va donar la presidència a Joaquim Torra, un activista independent que com a gestor de la cosa pública, ha estat el pitjor president des de la transició, per acabar amb el darrer president de la Generalitat Pere Aragonès, d’ERC, sortit de les eleccions de 2021.

Reflexiono sobre tot això a hores de les eleccions generals del 23-J, per constatar simplement l’irreversible declivi d'una formació política que va ser puntera durant molts anys a Catalunya, ocupant la centralitat del país, avui en mans del PSC de  Salvador Illa, es miri com es miri.

Alhora, és patètic veure com en deu anys de governs processistes el país no ha avançat absolutament gens, perduts en la seva quimera independentista i en lluites internes estúpides per veure quin partit, Junts o ERC, es feia amb l’hegemonia independentista, oblidant-se per complet de la tasca essencial de qualsevol govern, que no és altra que la de governar per tots els catalans.

A més, la transformació de l'antiga Convergència en un partit exclusivament independentista, oposat a qualsevol acord amb l’Estat, que no ha renunciat a la via unilateral obsessionat malaltissament en la seva lluita per aconseguir la independència, el que anomenen la “confrontació intel·ligent”, ha resultat ser no només absolutament inoperativa, sinó que ha esdevingut també en l’obstinació personal d’un president “legítim” exiliat que ha perdut el nord. A més, ocasionant greus danys als ciutadans d'aquest país, un home completament desorientat i esmaperdut entre les brumes belgues de Waterloo.

Parlant en plata, llevat dels seus acòlits i dels membres que integren el seu club de fans, la seva tossuderia ha donat lloc a negar-se a arribar a qualsevol acord amb el PSC per ser un dels “responsables” de l’aplicació del 155 CE 78.

La qual cosa ha significat per a Junts deixar-se perdre voluntàriament la seva entrada a les principals institucions territorials del país, especialment a les diputacions de Barcelona, Tarragona i Lleida després de les darreres eleccions locals, conduint el partit a la situació kafkiana de la necessitat d'haver de demanar diners als seus militants per formar part de les candidatures pel 23-J. De psiquiàtric vaja.

En tot cas, el cert és que hores d’ara, a la majoria de catalans ens importa un rave saber si el 23-J Junts quedarà per sobre d’ERC, perquè tothom sap que passi el que passi, això només servirà perquè Junts segueixi en la seva esbojarrada política independentista, que l’ha conduit a la més absoluta irrellevància. D’on no n’hi ha no en raja. 

Així les coses, serà força interessant saber si Roger Montañola al front del PDECat, que en aquestes eleccions del 23-J es presenta en solitari i al marge de Junts sota les sigles de “PDECat - Espai CiU”, acaba obtenint representació, perquè hores d’ara és la formació de centre catalanista que llegeix amb més claredat la situació actual del país i la manera de sortir d’aquest atzucac.

En qualsevol cas, guanyi qui guanyi el 23-J, Sánchez o Feijóo, penso que suposarà a la llarga l’estocada final de Junts, per bé que resti encara per resoldre la resolució de la situació personal de Puigdemont, cada vegada més un mort vivent.