Congrés anul·lat, dissident silenciat

Fa tan sols una setmana ens assabentàvem que ERC havia arribat a un acord amb el PSC per entrar a formar part de l’equip de govern de Jaume Collboni i apuntalar el govern municipal que va arribar a la Plaça Sant Jaume mitjançant un pacte contra natura de PSC, Comuns i PP.

Podríem pecar d’ingenus i pensar que aquest pacte és fruit dels resultats de les passades eleccions i dels pobres resultats electorals dels republicans. Res més allunyat de la realitat. 

Aquest pacte es cou de fa mesos, ben abans de les eleccions, si bé ara han trobat el moment oportú per dur-lo a terme. Sense eleccions a la vista i fonamentalment preveient que la subsistència del partit via contribucions dels alts càrrecs anirà a la baixa si es conforma un nou govern a la Generalitat, on de ben segur reduiran la seva presència actual. 

En un intent de fer veure que les decisions del partit es prenen de manera col·legiada, es va convocar un congrés extraordinari a l’Orfeó Martinenc de Barcelona, en un espai on tan sols hi caben 270 persones, per a corroborar l’acord en el que havia arribat el Grup Municipal republicà. El cert és que arrendar un espai amb capacitat per a menys d’un terç de la militància de la teva sectorial és, si més no, sospitós.

Hom tendeix a pensar que en política les coses mai no passen en va. Esperava ERC tenir una assistència menor i així poder aprovar el pacte sense gaire oposició? Em sembla que és una pregunta amb una resposta bastant evident. El que jo fa dies que em qüestiono és si de debò la federació de Barcelona va per lliure i la direcció no hi està del tot d’acord (cosa que m’estranyaria) o és tot plegat una pantomima per enganyar a la gent, fins i tot als seus propis militants.

És cert que, lluny de desentendre-se’n, diversos col·lectius crítics amb la direcció i amb la federació de Barcelona van mobilitzar molta més gent de la prevista. Un exemple va ser el Col·lectiu Primer d’Octubre, la vertadera vessant independentista dins d’ERC, que en previsió de ser testimonis com el seu partit pactava amb el PSOE del 155, va demanar a tots els seus afiliats que anessin en massa a l’Orfeó Martinenc.

I així va ser. Una vegada el recinte ja era ple de gom a gom i la premsa divagava per la zona captant les imatges dels peixos grossos que feien acte de presència a la cita, una llarga cua de militants encara serpentejava per la vorera de l’Avinguda Meridiana i el carrer Consell de Cent. Tal fou l’aglomeració que, finalment, el congrés es suspengué sense nova data. 

Queda clar que fer el congrés aquell dia i en aquell espai era inviable. Ara bé, a mi em sorgeixen algunes preguntes que m’agradaria traslladar-vos. Fins a quin punt ERC esperava que la militància no hi assistís i així poder aprovar el pacte plàcidament? O potser ja tenien preparada tota aquesta obra de teatre per aplaçar la decisió fins ben entrat l’estiu, i tenir una eina nova per negociar la no-investidura? 

És per tot això que jo tinc clar que, o bé de veritat esperaven que hi anés molt poca gent o bé esperaven que passés el què va passar per ajornar sine die el congrés per no tensar la corda interna encara més, ara que hauran de decidir si fer president el Ministre de Sanitat centralitzador del PSOE que ostenta l'honor de tenir una de les llistes de morts més llargues per la seva gestió de la pandèmia. No em crec que ningú dins el partit veiés que llogar una sala on no hi cap ni el 25% de la militància és un despropòsit, tots sabem que beneits no són i que maquinen més les coses del què sembla, així que no em queda altra que decantar-me per la segona opció.

Amb tot, només desitjo que aquests militants nacionalistes d’ERC, actuals hereus de Reagrupament de Carretero, no abandonin el partit ni les ganes de plantar cara, perquè són l’esperança de poder recuperar aquella Esquerra Republicana de Catalunya que no s’amagava de la seva C. Aquella de la qual Francesc Macià sí que se’n sentiria orgullós.