Concurs de mèrits per a una càtedra

Des de fa un temps sento molts improperis de l'esquerra sobre la meritocràcia, parlen malament de la creença que fer mèrits i esforçar-se ajuda a tenir una vida millor, perquè sostenen que, per més que t'esforcis, en realitat els que manegen els fils són els rics i els seus hereus. D'una manera o altra, ha de ser allò que abans anomenàvem nepotisme o tenir contactes.

En el joc polític dels bons i els dolents, el relat sosté —o sostenia, perquè l'esquerra ja no és com era— que qui mirava pel treballador, qui s'esforçava, qui feia mèrits, era l'esquerra. Qui va accentuar aquesta divisió va ser Podem i totes les seves marques blanques, que van anomenar “casta” a la gent que recorria a padrins per prosperar; denunciaven les “portes giratòries”, les trampes de tota la vida, venien per canviar-ho tot i només van canviar les seves vides. Sens dubte, ells van prosperar: al capdavall, enganyar tanta gent va tenir molt mèrit, ergo meritocràcia.

Tot i això, en temps de pandèmia, Pablo Iglesias va dir: “I això és el que no suporten els enemics de la democràcia, que algú que hagi crescut a Vallecas, a Leganés, a Villaverde, que tingui corrent per les venes la sang de molts que no sabien llegir ni escriure[…]pugui arribar a tenir més títols universitaris que ells.” Crec que m'ho he de fer mirar, estic d'acord amb Iglesias. Eh, espera, qui ha canviat d'opinió? Això no és meritocràcia?

El 2018, amb aquesta mentalitat, em vaig matricular al programa de doctorat. Ha passat una pandèmia i han començat guerres, però el que em va deixar sense possibilitat de renovar la matrícula durant tres cursos va ser oblidar-me de fer un tràmit. Han estat anys durs, compatibilitzar feina i tesis, com es pot imaginar, no és senzill.

Però, finalment, aquesta aventura s'acaba i la defensa final ja s'entreveu. Tot i així, els últims mesos, després d'escriure vuit-centes cinquanta-quatre pàgines, tot han estat traves burocràtiques.

Fins i tot he hagut de portar el DNI físic a la universitat, suposo que perquè sàpiguen qui soc després de cursar estudis allà des del 2010; firmes que havien de ser electròniques, altres manuscrites, barallar-se amb el sistema CLAU, que deu haver estat inventat, mínim, pels torturadors de Guantánamo. Un camí d'espines.

Sembla que les espines no s'acaben. De fet, entres a qualsevol portal per buscar feina i no busquen cap doctor, estàs acabat, estàs sobrequalificat.

Aleshores, he pensat en una veu lúcida com la de la doctora Gema Cano i jo tampoc “tinc un president profundament enamorat de mi”. Una llàstima que les càtedres ja tampoc no tinguin en compte la meritocràcia.