D'Álvaro Cunqueiro a Josep Maria Espinàs

En una ocasió, aviat en farà, prop de trenta anys, mentre fullejava llibres a l'atzar en una llibreria del Vaixell de Valdeorras (Ourense), em va cridar l'atenció un llibre ja una mica antic, editat per Austral, que tenia per títol “El passatger a Galícia”, d'un autor pràcticament desconegut per a mi, que responia al nom d'Álvaro Cunqueiro. Excuso la meva ignorància, però en aquells temps els únics noms gallecs que em sonaven una mica eren, a banda de Ramón María del Valle Inclán o Rosalia de Castro, Daniel Rodríguez Castelao, un home polifacètic, considerat a més un dels pares del nacionalisme gallec.

Recordo que la primera vegada que el vaig llegir, ja el vaig trobar un llibre fascinant. En la qualitat de director del Far de Vigo, Álvaro Cunqueiro va començar a publicar durant els anys cinquanta una sèrie d'articles amb aquest mateix nom del passatger a Galícia, un tipus de crònica sentimental dels llocs que visitava, adornada amb llegendes, tradicions i històries intemporals que no només descriuen a la perfecció l'essència de l'ànima gallega i d'un món ple de fabulacions, sinó que d'alguna manera indaga també a les arrels culturals del poble gallec.

Home d'una erudició extraordinària i profund coneixedor del món medieval, va ser també autor de diverses novel·les, entre les quals destaquen “Les cròniques del Sochantre” i molt especialment “Merlí i Família”, mitjançant la qual rememora el mite “artúric” a Galícia, molt present a les llegendes orals gallegues, situant el Mag Merlí i els seus criats en un llogaret gallec, a prop de Mondoñedo, el seu poble natal, que segons els experts, no és més que una reivindicació del seu passat comú cèltic.

El llibre va colpejar tant que em va portar Mondoñedo, antiga capital del regne de Galícia, a visitar la llibreria de Manuel Montero, íntim amic de Cunqueiro, avui convertida en una mena de casa-museu de l'escriptor. Dic això perquè l'admiració de Manuel Montero pel seu amic Cunqueiro era tan gran, que un bon dia va decidir vestir-se i passejar davant de la catedral de Mondoñedo com el Mag Merlí, vestuari que a partir de llavors el va acompanyar la resta de la seva vida. Guardo amb especial estima un parell de fotografies de la meva filla, que aleshores tenia 6 anys, amb el Mag Merlí, encantat pel fet que uns catalans s'interessessin per l'obra del seu amic de l'ànima.

Anys més tard, el 2002, Josep Maria Espinàs va publicar "A peu per Galícia. De la Ulloa a la Vall de Cambra". En honor a la veritat, he de dir que em vaig agafar aquest llibre de l'Espinàs amb certa desconfiança. Tenia en el record "El passatger a Galícia", que havia llegit feia força anys (i que segueixo rellegint, perquè al meu entendre la capacitat de fabulació de Cunqueiro és comparable a la de Jorge Luis Borges). De fet, en el cas del llibre d'Espinàs partia de la concepció errònia que em trobaria amb una obra menor, i burro de mi, em vaig adonar de la tremenda força narrativa d'aquest home.

Doncs bé, "A peu per Galícia. De l'Ulloa a la Vall de Cambra", no només em va emocionar, sinó que en algun dels seus passatges em va fer caure més d'una llàgrima. Em va sorprendre tant la seva sensibilitat a l'hora de captar l'ànima dels personatges de la Galícia rural que s'anava trobant pel camí, que em va captivar per sempre més. Em posava davant els ulls, amb una lluminositat extraordinària, la Galícia que veig cada any diverses vegades, i sense adonar-me'n m'arrossegava cap al seu territori narratiu sense que pogués oposar resistència.

Diàlegs breus, però també converses més depurades amb personatges singulars, que hi ha a raig en aquestes comarques, que resumeixen a la perfecció el sentit de tota una vida i una determinada concepció d'un món que no té res a veure amb el nostre, tot amanit amb una extraordinària descripció dels paisatges, que els veus retratats fidelment en quatre línies. Un mestre de debò.

Val a dir que amb motiu del seu decés, vaig tornar a rellegir-lo, i a hores d'ara el segueixo trobant tan enlluernador com la primera vegada que el vaig tenir a les mans.