Cims de la intel·lectualitat indepe: el Partal de Betlem

Quan un valencià, un eivissenc i un argentí s'ajunten per decidir el millor per als catalans, hom sap que vindran grans tardes de glòria.

El bou i la mula del Partal de Betlem són els insignes Albano Dante Fachin i Josep Costa, lluminàries generacionals.

ADF, més argentí que el perruquer de Maradona, va arribar a Espanya d'acord amb alguna nefasta conjunció planetària i immediatament va procedir a:

• Enfonsar tot partit en què ha militat, segons una lògica predatorial pròpia dels cultius bacterians. Aquests partits, d'altra banda, cada vegada són més minúsculs. És de suposar que ADF s'acabarà postulant per a president de la seva comunitat de veïns, aconseguint en uns pocs mesos que la terra s'empassi l'edifici.
• Gesticular de manera constant, com si la seva verbositat letrinesca no fos suficient, com si el feixisme al seu voltant es manifestés en mosques invisibles.
• Maleir de tota manera i forma el país al que va venir voluntàriament i que en absolut fa res per retenir-lo.

El seu interlocutor a la Mítica Crítica Política Partalítica és l'eivissenc Josep Costa, persona que va donant lliçons sense que se sàpiga que mai, en cap, hagi fet cosa alguna. El seu mèrit principal consisteix a no pestanyar durant hores, mentre manté un somriure extremadament inquietant. El que explica Josep Costa a ningú no li importa: tothom està davant de la pantalla esperant el dia que o bé pestanyi o deixi de somriure com un maníac de barri.

Aquestes trobades colossals solen estar moderades per Txell Partal, gàrgola hereva de l'imperi, que es dedica a assentir en la direcció equivocada i a dissimular badalls.

Les tietes i els guitarristes raholians histèrics, que són l'humus del qual (flor aberrant i misteriosa) brolla el partalisme, consumeixen els vídeos del Partal de Betlem de manera disciplinada, per mantenir alts els nivells de verí a la sang i així evitar tornar a viure a la realitat.

Com podem agrair a aquests dos titans les hores de goig que ens proporcionen de manera altruista i quotidiana? Com es pot celebrar de manera suficient l'espectacle? Un dia els fanàtics tornaran als seus tuguris i la gent podrà tornar a passejar tranquil·la pel carrer - serem feliços, sí, però enyorarem aquestes ordalies setmanals, aquesta Gran Festa de la Ximpleria.

Quanta dignitat.