La cimera del clima i “l'acord històric” de Dubai

Escric aquestes línies després de la publicació de l'acord finalment rubricat en la cimera climàtica d'enguany. La vint-i-vuitena Conferència de les Parts (anomenada COP, per les seves sigles en anglès) es tanca de forma semblant a les 27 anteriors: anuncis grandiloqüents, escarafalls i escarufs, ¿però estem davant més o del mateix, o hi ha hagut alguna novetat real?

Les COP, recordem, constitueixen el principal instrument internacional per aconseguir acords globals que limitin tant les emissions de CO₂, com el consum de combustibles fòssils (petroli, gas i carbó). Es tracta, per tant, de la principal eina per acotar el problema del canvi climàtic.

Els qui hem seguit les COP des de fa anys, solem esperar aquestes reunions amb certa dosi d'optimisme al principi. Una sensació que va desapareixent amb el pas dels dies, i que finalment es transforma en frustració al tancament, quan es confirma que els acords assolits han estat escassos, o nuls. Però la COP d'enguany ha estat diferent.

Cops d'efecte els primers dies

Els objectius de la COP aquesta vegada ja estaven clars fins i tot abans de començar. El 28 de novembre, dos dies abans de l'obertura de la cimera, la BBC va filtrar uns documents que mostraven com l'objectiu d'Emirats, el país amfitrió, era signar nous acords comercials per augmentar el seu negoci de gas i petroli. Es van filtrar acords amb la Xina per col·laborar en projectes de gas liquat a Àfrica, i contractes que es pretenien establir amb Alemanya, Colòmbia o Brasil, entre altres països, també sobre negocis relacionats amb diferents combustibles fòssils.

L'organització va reaccionar de pressa a aquestes filtracions, buscant un cop d'efecte ja en el primer dia de la reunió. Va ser llavors quan es va anunciar un paquet de mesures per compensar pels danys i pèrdues derivats del canvi climàtic als països del sud global.

En realitat, aquest compromís era una antiga aspiració que ja s'havia acordat a la COP15, celebrada el 2009 a Copenhaguen. L' acord de Copenhaguen preveia  l’aportació, per part dels països desenvolupats, de 100.000 milions de dòlars anuals. La novetat d'enguany rau en el fet que, finalment, es va crear el fons promès fa gairebé 3 lustres. La proposta aprovada és molt més tímida que la de Copenhaguen, perquè el fons té caràcter voluntari. Haurem d'esperar a la implementació d'aquest sistema per conèixer la xifra aportada real, però segurament tindrà un o dos zeros menys dels inicialment acordats.

Aquesta COP va ser diferent de les anteriors, per tant, perquè ni tan sols en els seus inicis s'apreciaven senyals per a l'optimisme.

Els acords històrics

L'acord final, signat com sempre en el temps de descompte, va incloure la promesa de realitzar una transició energètica que ens allunyi (transition away) dels combustibles fòssils. Alguns ho consideren un fet històric, i d'altres com un acord insuficient. Considerant que portem 28 COPs amb promeses incomplertes, no aconsegueixo albirar cap motiu per pensar que aquesta hagi de ser diferent de les altres.

A la COP21, del 2015, es van aprovar els històrics Acords de París, on els signants es comprometien a no ultrapassar els 2 °C d'escalfament, una meta que queda cada dia més lluny. Els lectors més veterans recordaran la COP3, que va donar lloc a l'històric Protocol de Kyoto el 1997, i que va acabar sent un fracàs estrepitós. O les també històriques Cimeres per a la Terra, celebrades el 1972 a Estocolm i a Rio de Janeiro el 1992. Les reunions COP actuals són en realitat hereves de Rio, que és on s'estableix el mecanisme de l'ONU que organitza les COP.

Les COP, fins ara, han servit per a poc més que la promoció turística de la ciutat. De fet, més de 80.000 persones han estat aquests dies a la festa de la COP dubaití. Es tracta d'una xifra rècord que indica, per a més inri, com aquesta ha estat la COP amb una major petjada de carboni. Si hi ha una cosa veritablement històrica a la COP d'enguany, és que s'ha batut el rècord d'emissions.

Tot sembla indicar que fins que no surtin els números a curt termini, continuarem cremant combustibles fòssils sense reparar en les conseqüències del nostre model energètic per al futur dels nostres fills i dels nostres nets. L'únic que està demostrat avui dia és que les emissions de CO₂ segueixen sense baixar.