Catalunya, davant el col·lapse de les pensions: la veritat incòmoda que només Aliança Catalana s'atreveix a abordar

Fa uns dies retrunyien al saló de plens del Parlament de Catalunya les següents paraules: “El sistema de pensions[…]és una estafa piramidal de proporcions bíbliques”. Com era d'esperar, va ser la líder d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols, qui va tenir el coratge d’expressar-se en aquests termes a la cambra de representació catalana. En aquest sentit, sembla que no s’acaba mai la seva voluntat de demolir els consensos partidistes caducs que, en multitud d’ocasions, no generen més que problemes sense resoldre.

Com era d’esperar, s’ha quedat sola en aquesta batalla, igual que en tantes altres. Resulta massa arriscat per a un partit que pretén guanyar les pròximes eleccions posar en qüestió un model econòmic del qual depenen aproximadament 1,8 milions de catalans, la qual cosa representa un percentatge certament elevat del cens electoral.

A la vista de la gràfica, resulta evident que, si avui dia els ingressos ja no són suficients per cobrir la despesa que representen les pensions, ens encaminem cap a un escenari encara més complex en els pròxims anys. Segons dades de l’Ageing Report de la Comissió Europea (2023), el nombre de pensionistes assolirà el seu màxim el 2047, quan s’estima que hi haurà al voltant de 16 milions de beneficiaris. Paral·lelament, la població ocupada tot just superaria els 20 milions, una proporció que anticipa tensions creixents en la sostenibilitat del sistema i la necessitat d’abordar reformes de gran importància per garantir-ne la viabilitat futura.

Actualment, la partida pressupostària —en els pressupostos generals de l’Estat de 2023— que correspon a la despesa en pensions representa el 42% del total; i si a això hi sumem altres despeses improductives com el pagament d’interessos del deute i les prestacions per desocupació, la dada s’eleva al 53%. No sembla raonable destinar més de la meitat de la despesa total de l’Estat a despeses que no repercutiran de tornada en el sosteniment d’aquest, més enllà dels ingressos indirectes que es generin a través del consum de qui són beneficiaris d’aquestes prestacions.

Si descendim al detall del volum real de recursos que absorbeix el sistema, la magnitud resulta encara més eloqüent: el 2024, la despesa en pensions va assolir els 200.000 milions d’euros, una xifra equivalent a més del 12% del PIB espanyol. Per posar-ho en perspectiva, aquest import, aproximadament, duplica el destinat a sanitat, triplica el pressupost conjunt d’educació de totes les administracions i multiplica per més de deu la despesa en R+D, una àrea que suposadament hauria de promoure la competitivitat futura del país.

El contrast és demolidor: mentre Espanya inverteix quantitats testimonials en innovació o en polítiques familiars —les úniques capaces de corregir la deriva demogràfica que alimenta el problema—, aboca cada any una suma colossal en un sistema l’estructura del qual no fa sinó tensionar-se més amb el pas del temps.

Atenent el que s’ha exposat, i tornant a l’origen de l’article, celebro que almenys hi hagi una veu que exposi el monumental problema que suposa el sistema actual de pensions per als joves i les classes productives de Catalunya. En aquest sentit, no és casualitat que Aliança Catalana s’erigeixi com una de les opcions polítiques que més sedueix els joves. De fet, m’atreveixo a anticipar una pujada encara més gran de la que ha pronosticat l’últim CEO per a aquesta organització política si continuen transitant pel camí de respondre als problemes reals de la ciutadania. Qüestió diferent és si les propostes manifestades són les adequades o no, però com a mínim fan el diagnòstic i plantegen solucions.

En aquest punt, els partits tradicionals, especialment Junts i el Partit Popular —per ser els més proclius a integrar en el seu discurs determinades proclames econòmiques que alertin del problema de les pensions— han d’escollir si obrar amb valentia o romandre inanes davant l’avanç d’opcions polítiques que, sigui per conveniència o convicció, aborden aquest tipus de qüestions de manera decidida.

Resulta evident que la magnitud del desafiament exigeix alguna cosa més que eslògans benintencionats i reformes cosmètiques. Requereix un exercici de sinceritat col·lectiva: reconèixer que el model actual va néixer en un context demogràfic i econòmic radicalment diferent de l’actual, i que mantenir-lo sense canvis profunds implicarà traslladar una pesada càrrega a les generacions futures. D’aquí que resulti imprescindible obrir un debat ampli, rigorós i sense apriorismes, on totes les forces polítiques —almenys les que aspiren a governar amb visió de futur— se sentin interpel·lades a aportar solucions i no només a preservar la seva quota de poder.

En definitiva, la irrupció de discursos que qüestionen l’statu quo s’hauria de prendre com una oportunitat —no com una amenaça— per suprimir progressivament un model que fa temps mostra greus signes d’esgotament. Particularment, el candidat popular a presidir el Govern d’Espanya, Núñez Feijóo, haurà d’escollir entre ensurt o mort si arriba a governar, és a dir, reformar el sistema de dalt a baix o permetre que la inèrcia actual del mateix ens condueixi a una situació de fallida anunciada. El temps dirà si els líders polítics estan a l’altura de les exigències del moment o si, una vegada més, opten per continuar xutant la pilota endavant, confiant que siguin altres els qui paguin el preu de la seva manca de coratge.