'Catalunya serà antipuntivista o no serà'. Rèplica a Gemma Ubasart

Dijous 25 de juliol, 17.00 hores. Terrassa "pija" del Restaurant Passeig a Barcelona.

Arribo massa aviat a la cita. Demano cafè i aigua freda, més partidari com soc del doble consum que del cafè amb gel.

—un cafè i una aigua freda, si us plau.

—aigua sí, però el cafè impossible, senyor. La cafetera s'apaga amb el tancament de la cuina del migdia.

Doblement contrariat per part de paladar i de llengua, accepto resignat la meitat de la comanda.

Mentre arriba companyia em disposo a escollir passatemps, precís moment en què al més estil freudià el subconscient emergeix a la meva ment. I és que les casualitats no existeixen, amic —em recorda, Sigmund! La sincronia és un constructe i així és com la ment indueix invariablement al pensament cap a l’experiència traumàtica…

Psicoanalitzant, no té res de casual que a escassos 50 metres d’on estic es trobi també el Palau Robert i els seus jardins, espai triat per Ubasart just feia una setmana per autoimposar-se una conferència que ningú semblava haver-li demanat. Em decanto, doncs, per la lectura del manuscrit “Explorant camins d’un garantisme republicà” de la futura no consellera de Justícia, Gemma Ubasart.

Així és com no prou sufocat per la calor i castigat sense la desitjada infusió, em cal seguir flagel·lant-me cos i, de passada l’ànima, amb la previsible joia epistolar de la senyora.

Bé, passats 30 minuts d’anodina lectura faig complaença de mínims i em conformo en haver encertat, si més no, les nul·les expectatives prèvies concebudes amb el text.

Sosté Ubasart que no hi ha temps sense conflicte, que li devem cert agraïment als problemes socials com a propulsors de canvi i que, malgrat tenir-se per una devota liberal, recau en part a la Justícia assolir la cohesió social. Les formules proposades de resolució del conflicte? La mediació i la justícia restaurativa, ja que el punitivisme és estratègia buida i simple, vistosa i artificial. Així tenim, i així ens queda, que només el “garantisme republicà” és recepta vàlida a l’entrellat.

Com que alguns ja ens guardem prou dels habituals neologismes “made in Ubasart” que es gasta l’Honorable Senyora quan toca sortir dels atzucacs —l'hemeroteca n’és testimoni amb la nefasta gestió personal com a consellera de Justícia i més des de l’assassinat de la Núria a Mas Enric—, no caurem en el seu parany i passo de llarg davant aquesta nova encunyamenta lèxica.

En la seva particular “carta als corintis”, la consellera conferenciant fa diferents al·lusions al món penitenciari. En l’actual crisi i decadència penitenciària, resol la consellera, cal una aposta decidia per l’obertabilitat de la població encarcerada cap al medi obert i l’objectiu de contencions mecàniques zero en la gestió dels incidents.

Ensopega, l’obstinada welfarista (benestarista), en usar aquell to eixut d’institutriu d’“o estàs amb mi o bé estàs contra mi”. Típic pecat venial d’il·lustrats/des pensants progre-snobs de penitència a base de rosari filat per diminutes pedres espirituals de Reiki. És a dir, com li mola a la Ubasart el diàleg (“mà estesa”, que repetia a partir del fatídic 13 de març), però recordin també que el dissentiment… els condemna a ser reaccionaris i populistes, de ipso facto! Con el intelecto hemos topado!

Respecte de l’obertabilitat, oblidem-nos d’una implementació de polítiques socials o una decisió a partir de conviccions. És pura supervivència del sistema! Les presons pateixen una creixent massificació, així que l'impuls cap al medi obert, passant de l’habitual 20% al pretès 30%, és més política tècnica que política pública, malgrat l’encaix es faci amb gran delit de consciència personal.

Poca reflexió consta si els subjectes passius d’aquesta transformació penitenciària, els interns en forçada progressió en el seu grau de llibertat, estan o no preparats o si ho estan de preparats els equipaments, els recursos humans, tècnics, de suport i d’acompanyament.

Altre cop, la senyora Ubasart fa ús de l’exitosa taxa de reincidència penitenciària catalana: som l’enveja d’Europa amb un 80% de reinserits! Dol recordar-li que aquest percentatge és èxit enganyós. És fer-se trampes al solitari quan l’estadístic empleat és de disseny a la carta i a interès, i eina no freqüentada per la resta de països veïns els quals prefereixen altres avaluadors de major rigor per tractar la reincidència. Lleig és l’autoengany, per això té consideració de burla social quan qui es justifica amb martingales ostenta càrrec públic.

Respecte de les contencions zero, poc a dir. Les xifres d’incidents en els centres penitenciaris i les xifres d’agressions a professionals penitenciaris evidencien el nul interès i consideració de la consellera per la convivència i pel patrimoni humà del departament.

Tripliquem en 13 anys la xifra d’incidents i tripliquem en 8 anys la xifra d’agressions a treballadors. La gestió a base de mediació, contenció verbal, intervenció compensatòria i interminable desescalada dels conflictes semblen poc eficaces, no? Mentrestant, les bufes van caient i el col·lectiu n’està fart d’inoperància i pedanteria.

Així, la proclama del col·lectiu penitenciari és clara: “Volem tornar a casa d’una peça!”

La resposta de la consellera no es fa esperar “Visca el conflicte, camarades! És motor de canvi!”

Que còmoda és la poltrona, càsum seuna, Ubasart! Deixar nàufrags i a la deriva a interns amb voluntat i treballadors abnegats per justificar-ne tesis de país petit.

I aquesta és la gran pífia de la politòloga nomenada consellera, que ho és des de l’octubre del 2022 més per equilibris de govern que per mèrits contrastats —recordem que el 10 d’octubre de 2022 Pere Aragonès repartia picadetes d’ullet a tort i a dret: als socialistes nomenant Joaquim Nadal conseller de Recerca i Universitats, als nacionalistes de Junts nomenant Carles Campuzano conseller de Drets Socials i als comuns amb Ubasart —.

La gran pífia de no saber baixar del marc teòric al marc real. D’enredar-se amb la toga del dogma mentre les xifres del daltabaix —i amb elles l’assassinat de la Núria— t’esguerren la doctrina. Podia haver aprofitat la senyora el temps polític regalat pel president per fer immersió de realitat. Temps perdut! A la nau continua l’esfondrament!

Finalment, un no pot allunyar-se del teclat sense deixar constància de la següent cita de la conferenciant: “Catalunya serà antipunitivista, o no serà”.

Commou la catalanitat de l’autora, malgrat el redactat citi dotze referents morals i/o ideològics estrangers, cap d’ells català.

Sorprèn que la cita parteixi d’una adaptació sorneguera i laica a la màxima del difunt bisbe de la diòcesi de Vic, Josep Torras i Bages, dita que resa “Catalunya serà cristiana, o no serà” i que roman esculpida a la façana de l’Abadia de Montserrat. Sembla que determinats talents, en mans d’Ubasart, poden ser magrejats i potinejats, però al filòsof progressista Luigi Ferrajoli o al catedràtic reformista Michel Foucault ni tocar-los, clar.

La cita d’Ubasart és tant faronera —a qui se li acut parafrasejar a Torras i Bages- com decisiva per entendre el seu pensament hegemònic. Catalunya és i serà antipunitivista o no serà. Catalunya és i serà com jo la penso o no serà. Catalunya em pertany o no serà. I, recordin, tot debat és saludable, però vagin amb compte amb el dissentiment… no sigui que quedin assenyalats de reaccionaris, de ipso facto!

No sé per què em temo que aquesta Ubasart apunta ser filla política del matrimoni Josep Saura i Imma Mayol, o bé hereva política de Joan Herrera o de Dolors Camats, acostumats tots ells a l’ús de la porta giratòria.

Quina pena! I quina enyorança més gran per Ignasi Riera! Riera, diputat pel PSUC i per Iniciativa per Catalunya Verds (IC-V), a la vegada que bregat militant d’esquerres, abans del retir polític i retorn al món editorial, va explorar amb discreció la màxima de Torras i Bages. En aquest cas, és a Ignasi Riera a qui se li atribueix la següent reformulació a base de discret joc amb els signes de puntuació i exclamació: “Catalunya serà, cristiana o no, serà!”, que en atenció a la realitat social actual, és expressió més encertada que l’original.

Així tenim, i així ens queda, seguint Riera que“Catalunya serà, antipunitivsita o no, serà!”

P.D.: dispensi i sàpiga perdonar, amic/ga lector/a, cert to presumptuós en el present article d’opinió. Reconec escriure dominat per la vanitosa bafarada moral i epistolar de l’autora d’“Explorant camins d’un garantisme republicà”