De la cancel·lació al III Reich

Quan vaig estudiar Història a la Universitat, els professors repetien sovint la mateixa advertència: calia ser extremadament curosos amb els termes que fèiem servir. En Història Contemporània, per exemple, se’ns insistia en la necessitat de distingir amb precisió conceptes com autoritarisme i totalitarisme, o nazisme i feixisme.

Recordo que dedicàvem hores a debatre si el franquisme podia ser considerat un feixisme més o si calia classificar-lo d’una altra manera. En aquells temps, us parlo entre 2010 i 2014, aquests termes encara no havien arribat a la categoria d’insult recurrent entre polítics.

Tot i que no hàgim estudiat gaire història, a través del cinema o la literatura, el públic general sap perfectament els horrors que comportà el nazisme. Com a docent, m’he pres la llicència de reproduir algunes de les idees que aporten els llibres de text de quart d’ESO o primer de Batxillerat de l’assignatura d’Història que simplifiquen què fou el nazisme: “profundament antidemocràtic”, “rebuig de la llibertat d’expressió i la pluralitat d’opinió”, “classisme, masclisme i racisme, especialment judeòfob”, “imperialisme agressiu”, “corporativisme i propaganda” o “culte al líder”. 

A partir d’aquí, com diuen a les pel·lícules, qualsevol semblança amb la meva carrera d’historiadora o docent serà pura coincidència. Amb el criteri esmentat, examinarem a través d’exemples recents com alguns que veuen “nazis” per tot arreu acaben assumint actituds més pròpies dels anys trenta que no pas d’una democràcia consolidada. 

1) Profundament antidemocràtics:  quan encara hi havia una dignitat política i periodística generalitzada, a les eleccions se’ls hi deia “la festa de la democràcia”. Aquesta darrera setmana hem vist que la cosa ha canviat: el triomf de Trump ha despertat un odi visceral que ha provocat que fins i tot s’hagi posat en dubte la validesa de la democràcia. No foren pocs els personatges públics que declararen o tuitaren que s’havien de cercar mecanismes per a evitar que personatges com Trump acabessin guanyant unes eleccions. 

2) Rebutgen la llibertat d’expressió i la pluralitat d’opinió: qui rebutja la llibertat d’expressió avui dia?, qui promou la cancel·lació?, qui agredeix amb pintura o farina? Aquestes, les deixo a resposta oberta, no vull ser massa professàuria. Com suggereixen al Màster del Professorat, hem de ser més moderns. 

3) Classisme, masclisme i racisme, especialment judeòfob: per parlar del classisme, podria citar la jaqueta Helly Hansen d’un presentador de TV3 que va patir molt de fred després que guanyés Trump, o la marca Fred Perry, tendència a la CUP, no apte per a totes les butxaques, però no ho faré perquè tampoc cal exagerar ni tergiversar termes. 

Sobre el masclisme, no puc deixar de pensar en un suposat aliat de la causa com Marc Giró, a qui tenim la desgràcia de pagar el sou, que ens ha delectat amb perles com “aquí és dona la que decideix que és dona i vas a prendre pel cul i tu te calles” o "mujer la que decide que es mujer y a tomar por culo y tú te callas” o “cal descobrir la loca que portem tots a dins”. Ostres, Marc, si t’hi esforces, pots arribar a reeditar la Guia de la bona esposa. 

A banda d’això, aquesta setmana han estat els bessons rapers antifeixistes, Ayax i Prok, els que presumptament s'han marcat un “Errejón”, després de proclamar amb orgull que no desitjaven que persones amb ideologies diferents de la seva assistissin als seus concerts o gaudissin de la seva música. 

Del racisme judeòfob, en podria fer un especial, però simplement diré que el III Reich va assassinar sis milions de jueus, amb el pretext que aquests volien dominar el món, havien augmentat la seva influència, ara lobbies, i eren assassins d’infants, els famosos libels de sang. Us sonen aquestes acusacions? 

4) Imperialisme agressiu:  aquesta la descartem, perquè, encara que només sigui de paraula, els antifeixistes són antiimperialistes.

5) Corporativisme i propaganda: TV3 ha definit una persecució organitzada contra jueus a Amsterdam com “aldarulls entre seguidors del Maccabi i manifestants propalestins”. Bé, no hauria de sorprendre ningú, ja que aquesta televisió pública parla de camions que perpetren atropellaments múltiples a Tel-Aviv, i dubta sobre si catalogar-ho com a terrorisme.

6) Culte al líder:  no me’n podia avenir, a València, després de la catàstrofe provocada per la DANA, van comparèixer unes pintades amb la imatge de la cara de Pedro Sánchez i amb lemes com “Només Pedro salva al poble” o “Aquest poble l’ha salvat Pedro”. Després de les seves cartes a la ciutadania, ja vam veure com les masses admiradores de Mr. Handsome congregaren la multitud per a convèncer-lo que no abandonés. 

Mitjançant aquesta narració absurda, però plena de veritats, queda clar que la banalització dels termes pot portar a percepcions distorsionades. Simplement, he volgut mostrar que, si continuem així, qualsevol podria ser titllat de nazi, i en aquest joc retòric, l’esquerra actual fins i tot podria guanyar el títol amb cum laude.