Camí del bloqueig

Que Salvador Illa és el clar guanyador de les eleccions és un fet que ningú pot posar en dubte. La seva victòria és incontestable. Mai el PSC havia guanyat unes eleccions al Parlament, en els 45 anys de democràcia catalana, si bé Pasqual Maragall, en l'època del bipartidisme va arribar a obtenir un millor resultat. Però guanyar, avui en dia, no és garantia de governar. I si no que li preguntin a Alberto Núñez Feijóo.

El gran triomf d'Illa és un mèrit atribuïble principalment a ell. A un home tranquil, moderat i seriós que mai va pensar dedicar-se a la política i pot convertir-se en un dels socialistes catalans que hagi ocupat més papers de l'auca. Regidor i alcalde de La Roca del Vallès, diputat al Parlament, director general del Govern, ministre de Sanitat i amb la presidència de la Generalitat a tocar dels dits. Però arribar al Palau de la Generalitat no serà un camí fàcil.

Illa va guanyar el 12 de maig, sí, però governar ja és una altra cosa. I per un motiu o per altra la gran majoria dels partits amb representació parlamentària semblen decidits a fer-li un cordó sanitari a l'hora de pactar amb ell.

Ningú, a excepció de Carles Puigdemont, li ha dit que no pot optar a presidir el Govern. Però tots, llevat dels Comuns que només així podrien maquillar la seva derrota, li han dit que no li donarien el seu suport.

Que Salvador Illa es pugui convertir en el 133è president de la Generalitat dependrà d'una sèrie de caramboles, d'astúcia i de renúncies. I possiblement, també, de tensions internes a diferents partits que han obtingut representació i entre el PSC i un PSOE que ara tenen objectius diferents. Mentre els socialistes catalans somnien amb governar Catalunya, Pedro Sánchez somia amb continuar governant Espanya —si Carles Puigdemont li ho permet—.

El candidat de Junts, que amb el seu retorn ha aconseguit enfonsar a ERC i la CUP, ha convertit a l'espai postconvergent de nou en la força hegemònica del catalanisme i l'independentisme. Clau per recuperar poder territorial, en ciutats com Girona o Barcelona. Però els 35 diputats que va obtenir, quinze més que el seu principal competidor, ERC, són insuficients per tornar a ser president. I amb la promesa del seu retorn, que s'hauria de materialitzar en menys d'un mes, el seu futur dependrà de la voluntat d'una ERC que li té especial animadversió.

A Esquerra, que aquest dilluns no amagaven la seva tristor, la pitjor derrota electoral des de l'any 2010 s'ha cobrat la primera víctima. El president de la Generalitat en funcions, Pere Aragonès, en un acte de coherència dels que poc s'estilen en la tan polaritzada política del nostre país (fora d'ella fa molt fred, i treballar per a alguns és un gran esforç), ha presentat la seva renúncia a seguir fent política. Assumint en primera persona el fracàs electoral del seu partit.

Però no tot és culpa d'Aragonès. Ni de bon tros.

Qui més ha collat per unir la seva sort a la del PSOE, entrant i sortint dels despatxos del poder socialista com si fos un d'ells més, ha estat el mateix Gabriel Rufián que ni tan sols va acompanyar amb la resta de dirigents al president en el seu comiat. Capbaix, amb la mirada perduda i quasi sense verbalitzar cap paraula, va abandonar abans de la roda de premsa la seu d'ERC.

I si Aragonès va ser un dels grans derrotats a les urnes, junt amb els Comuns i la CUP, i un ja desaparegut Ciutadans que ha agonitzat fins al darrer minut, el PP, Vox i Aliança Catalana han estat uns dels guanyadors més còmodes. Els que poden assaborir el gust d'una victòria però sense la pressió d'haver de complir amb res. 

Mentre el PP al qui el PSOE ha menystingut té les mans lliures, ja que Alejandro Fernández sempre ha dit que no pactaria ni amb els independentistes ni el PSC, Vox i Aliança Catalana les tenen pel cordó sanitari que tots els partits els hi han fet. Si ara volen els seus vots, com és possible que els necessitin en més d'una equació, el preu que hi posaran serà car. 

Feta aquesta radiografia, qui sigui capaç d'aventurar qui serà el 133è president i quins partits formaran el Govern o és un autèntic visionari amb superpoders o un flipat disposat a llançar-se a la piscina mentint. No hi ha res clar i encara molt menys segur.

I l'escenari d'un bloqueig electoral, inclús d'una repetició de les eleccions a la tardor i fins i tot, pot ser, unes eleccions generals, és més viu que mai. Com si els ciutadans no haguessin sabut votar. I si passa això, senyors, qui dimitirà serà servidor d'esgotament.