Cal tancar les televisions públiques

En els darrers dies, per desgràcia, hem tornat a ser testimonis dels designis colonitzadors de les institucions públiques per part dels partits polítics. En aquest cas, han estat les televisions públiques les que, una vegada més, han estat objecte d'una grollera utilització partidista. No és una cosa que ens hagi de sorprendre, atès que és una pràctica ja arrelada des de fa temps al nostre país, però això no és obstacle perquè ens hàgim de continuar oposant a aquest tipus d'actituds caciquils.

La raó fonamental que m'ha portat a tractar aquest tema no és altra que l'anunci per part de Radio Televisión Española del fitxatge de David Broncano. Per si algú no el coneix, Broncano és un conegut presentador del programa d'humor, La Resistència, emès fins ara a Movistar Plus. Aquest és un assumpte que no ha deixat indiferent ningú, començant per la mateixa direcció de la cadena pública estatal.

La veritat és que ni tan sols al si de Corporació Pública estaven convençuts de la introducció del programa de Broncano a la graella televisiva. L'origen d'aquestes desavinences es pot atribuir a diversos factors, com ara les condicions del contracte, entre les quals hi ha un blindatge del programa per un temps de divuit mesos, siguin quines siguin les dades recollides en aquest període, i un cost total de 28 milions d'euros, la justificació dels quals atenent criteris de rendibilitat econòmica, ha estat posada en dubte.

Tota aquesta història ha acabat desembocant en diversos cessaments dins de la corporació i en el nomenament de la socialista, Concepción Cascajosa, com a presidenta interina de RTVE, que és en última instància qui s'ha encarregat (o a qui han encarregat) de liquidar l'esperat fitxatge. És més que evident que en la contractació de l'humorista hi ha una motivació marcadament ideològica, atès que aquest fet no es pot explicar des de cap altra perspectiva. Pel que fa a això, cal recordar que l'emissió del programa de Broncano es durà a terme a la mateixa hora que El Hormiguero, programa líder d'audiència en aquesta franja on de vegades es critica la postura del president del Govern i del seu gabinet respecte de diferents assumptes públics. El que és habitual en qualsevol democràcia, d'altra banda.

Dit això, si alguns pensen que això és només cosa de l'esquerra, s'equivoquen estrepitosament. Una altra pintoresca imatge, encara que de menor entitat econòmica, mostrada als contribuents, en aquest cas de la Comunitat de Madrid, ha estat el casament de José Luis Martínez-Almeida, el qual va ser retransmès per la cadena pública autonòmica el cap de setmana passat. A mi, com imagino que passarà a la majoria dels madrilenys, més encara si no són "peperos", em produeix una profunda indiferència l'enllaç matrimonial de l'alcalde de Madrid, amb qui recentment ha adquirit la condició de ser la seva dona. Em sembla fantàstic que es casin i ho publiciti, només faltaria, però que ho facin amb els seus propis recursos. Déu va dir germans, però no cosins.

La constant dilapidació de diners públics amb l'únic objecte de servir els interessos dels nostres governants és una cosa que, com he dit, es dona des de fa temps, però el nivell de desvergonyiment a què s'arriba de vegades fa que es torni ja insuportable. El curiós és que, malgrat tot, alguns continuen dient per aquí que la televisió pública és de tots, però, només en veig uns quants servir-se'n descaradament, mentre que l'altra part que conforma aquest pretès cos uniforme al qual anomenen “tots”, es veu limitada a finançar-la, moltes vegades, contra la seva voluntat.

La solució a tot això és relativament senzilla d'executar. Aquesta no és altra que tancar totes les televisions públiques i, alhora, cessar la concessió de subvencions a tot mitjans d'informació privats, la finalitat dels quals és anàleg a la que es persegueix amb la colonització dels mitjans públics. Aquell que vulgui utilitzar un mitjà de comunicació com a portaveu oficial del Govern o mandatari de torn, que els ho pagui (no li sortirà barat). No hi ha cap raó perquè la ciutadania es vegi obligada a finançar un servei adreçat a uns quants, sigui al nivell polític que sigui. En aquest escenari sí que sortiríem guanyant tots, o com a mínim, la immensa majoria de la població l'ofici de la qual no és la política.