Armengol: auge i caiguda

Per als que patim els vuit anys de l'Armengolat a les Balears, res del que s'està publicant aquests dies ha suposat cap sorpresa. Aquí sabíem quina era la recepta socialista: un progressisme estival, de genoll gruixut i enriquiments conjugals sobtats, un gust per un ecologisme folklòric (famílies amb vambes del Decathlon, ornitòlegs alarmats, cantautors marejats), un republicanisme retrospectiu compatible amb les audiències reals al Palau de l'Almudaina, un servilisme felatori respecte dels hotelers i els tour operadors, un catalanisme inofensiu, purament al·lucinatori, i grans borratxeres nocturnes durant el pitjor del confinament (el lot va incloure, per a delit de l'afició, un assessor que va acabar per terra no a causa dels gintònics, no, sinó per una lipotímia sobtada d'aquelles que colpegen per atzar després del cinquè cubata).

Van ser necessàries, és clar, variades aliances amb tota mena de microgrupuscles exaltats. Les institucions es van omplir de podemites indescriptibles i independentistes d'arròs de llamàntol. Les entitats del tercer sector, els sindicats educatius o les associacions de defensa del català van ser regades amb subvencions que haguessin fet suar per les orelles l'enyorada Imelda Marcos. Al neo feminisme se li van lliurar els carrers i les aules. El paradís armengòlic en tota la seva esplendor.

Ara s'està parant molta atenció a la història recent, però cal no oblidar detalls que estan passant desapercebuts, com l'època en què Francina va ocupar la presidència del Consell, quan aprovava per sistema tot el capítol de subvencions amb l'informe d'intervenció en contra, fent valer la seva potestat presidencial, o el cas de certa empresa de jardineria (el nom de la qual evoca els vents de Tramuntana), que es feia amb contractes a la badia de Pollença per gestionar les mansions de financers madrilenys, mansions estranyament beneficiades per modificacions dels plans urbanístics municipals.

Aquí es va anar forjant la figura. Algú la va anomenar en el seu moment “cap visible del socialisme mediterrani”, quan no va passar de la ruïna moral de les illes. La massificació es va disparar, el mercat immobiliari es va fer inaccessible, la vulgaritat ho va envair tot.

Ara caurà Francina? Que caigui, nosaltres dormirem molt plagudament. Això sí, gaudirem de les darreres raneres del seu califat, com ha estat la compareixença inenarrable de Iago Negueruela a Madrid, el seu conseller per a tot, o els intents de culpar de tot, al Parlament balear, a qui ocupava llavors l'oposició.

Sic transit glòria mundi, deien els clàssics.