L'amnistia i el retorn gloriós del president

Després de la sublevació del Govern de la Generalitat del 6 d'octubre del 1934, tots els seus membres es trobaven a la presó. A més, els revoltats militars que van ser capturats i no van aconseguir escapar amb Josep Dencàs o el capità Arturo Menéndez a través del clavegueram de la Ciutat Comtal, es trobaven en una situació francament complicada, ja que la traïció militar implicava la condemna a mort.

Tot i els nivells de responsabilitat, el tracte judicial rebut pels dirigents de la Generalitat i els militars implicats va ser molt diferent. Els uniformats van iniciar el compliment de les seves penes de presó al Castell de Sant Felip, a Cadis. Van ser indultats i commutada la pena de mort per una de trenta anys de presó. El més conegut de tots era el comandant d'Artilleria Pérez Farràs, un home molt proper a Francesc Macià i que s'havia fet càrrec de la direcció dels Mossos d'Esquadra.

Però Farràs no era l'únic. El més antic dels Guàrdies d'Assalt a Barcelona era el tinent coronel Juan Ricart Marich, un oficial d'Infanteria a punt de passar a la reserva i que no va dubtar a seguir les ordres del president quan va proclamar l'Estat Català des del Balcó de la Plaça Sant Jaume. Molts dels seus subordinats es van passar al comandament del general Batet, cap de la 4a Divisió Orgànica, tan aviat com van poder, contribuint al fracàs del cop.

El comandant d'Infanteria Jaume Bosch Grassi estava a càrrec del Somatén, organització paramilitar que la República va eliminar, però que havia sobreviscut a Catalunya per la seva tradició. A la trucada del conseller de Governació, Josep Dencàs, el comandant Bosch va acudir amb alguns dels seus homes, cosa que li va costar la condemna per auxili a la rebel·lió.

Altres encausats van ser els capitans Federico Escofet i López Gatell, a més d'alguns oficials més de Mossos d'Esquadra, Guàrdies d'Assalt o els que ocupaven llocs de responsabilitat a la policia de Barcelona.

La victòria del front popular

Entre els partits republicans que lideraven el Front Popular amb prou feines hi havia empresonats. Els diversos milers de presos resultants de la revolta a tot Espanya d'octubre del 1934 eren, fonamentalment, militants dels partits proletaris i, en el cas de Catalunya; membres d'Estat Català, del Govern de la Generalitat, l'alcalde de Barcelona i diversos regidors, així com alguns diputats del Parlament.

El Govern de la República, liderat per Alejandro Lerroux, va suspendre la Generalitat i va nomenar un delegat del Govern per a tot Catalunya.

El sistema electoral republicà premiava massa la llista més votada que aconseguia un percentatge d'escons per cada circumscripció molt superior a la diferència real de vots aconseguits. Aquesta circumstància va fomentar que les esquerres, des de les més moderades de la Unió Republicana de Diego Martínez Barrio fins a la més radical del Partit Comunista d'Espanya; van ser a la mateixa llista electoral. El pacte es basava en diversos punts que no eren qüestionables: Els partits proletaris no participarien del Govern espanyol, només ho farien els partits republicans. A canvi, perquè el PSOE solia ser sempre la llista més votada entre les formacions d'esquerres; el Govern Republicà amnistiaria tots els presos implicats en la sublevació del 1934, cosa que significava alliberar diversos milers.

Les eleccions es van celebrar el 16 de febrer. El 19, Manuel Azaña, ja tenia l'encàrrec de formar Govern i un dels primers decrets que ell mateix va aprovar, tot i no estar reunides les Corts més que per la Comissió Permanent; va ser l'Amnistia promesa.

A aquesta victòria hi havia contribuït decididament el Front d'Esquerres de Catalunya, liderat per ERC i una amalgama de partits republicans federalistes, així com organitzacions proletàries. Si l'amnistia suposava la llibertat per a molts presos, a Catalunya també implicava la restauració del Govern Autònom que encara estava suspès.

El 24 de febrer, el president del Consell de Ministres, Manuel Azaña, va anar a despatxar amb el president de la República, Niceto Alcalá Zamora, i va posar sobre la taula el tema de l'amnistia a Catalunya:

— “Ocorre una cosa molt desagradable per la impaciència de la Generalitat” - Va dir Manuel Azaña. Alcalá Zamora li va advertir que l'aliat més perillós, a parer seu, no era el Partit Socialista, fins i tot en mans de Llarg, sinó l'Esquerra.

Azaña va detallar que Companys pretenia apoderar-se de la Generalitat en arribar a Barcelona i restablir el règim de l'estatut recolzat a la imposició popular. Cosa que, lògicament, posava en seriosos problemes l'alcalaí, ja que aquest no podia admetre que es vulnerés la llei del 2 de gener de 1935, que suspenia la vigència de l'Estatut en el fonamental, fins que pogués ser canviada una vegada el poder legislatiu estigués en condicions de fer-se càrrec del tràmit. Azaña no podia permetre allò, però tampoc podia enviar-los un altre “Batet que els bombardegés”. En aquests termes el líder d'Esquerra Republicana es va confessar al president de la República.

Tots els recels venien perquè la restauració de l'Estatut portava la devolució de competències d'ordre públic, cosa que encara produïa rebuig per part del Govern Republicà. En paraules del president de la República, Niceto Alcalá Zamora: “impossibilitat moral per a mi de lliurar una altra vegada l'ordre públic a un poder regional desconsiderat, deslleial i rebel, que el va utilitzar per revoltar-se contra l'Estat”.

Tornar aclamat per la multitud o no tornar

Companys, a poc a poc, va anar imposant la seva voluntat, ja que Azaña necessitava la col·laboració dels diputats de les esquerres catalanes. Una altra de les imposicions va ser arribar a Barcelona un diumenge. El deposat president volia tornar aclamat per una impressionant multitud i això no es podia fer un dimarts qualsevol. L'exhibició de múscul era fonamental per assolir els objectius. Ningú no es podia negar a tornar les competències de l'Estatut a un Govern aclamat massivament pel seu poble.

Des d'Andalusia, on van ser alliberats; els membres del Govern català van anar sentint l'afecte a cada ciutat per on passaven. Enmig de l'eufòria de la victòria del Front Popular, els simpatitzants d'aquesta força política veien a l'alliberament dels responsables de la revolta a Catalunya, un pas més per esmenar el que, segons ells, havia destrossat el Govern radical-cedista.

El 29 de febrer, ja que el 1936 també era de traspàs, van acudir a un gran acte que omplia la plaça de les Vendes. Era un punt intermedi al llarg camí cap a Barcelona i Companys i els seus van ser victorejats pels milers d'assistents a l'acte de celebració de la victòria del Front Popular.

L'arribada a Barcelona, el diumenge 1 de març del 1936, va ser apoteòsica. Un dels testimonis, Manuel Chaves Nogales, no podia amagar la seva impressió davant els centenars de milers de fidels aclaparadors de Companys. El president anava en un cotxe descobert. Esgotat pel viatge i lleument malalt, s'aixecava al vehicle per saludar. Diverses motos ho escortaven i les JEREC, Joventuts de l'Esquerra Republicana de Catalunya, feien una barrera humana formant una línia amb els seus immaculats uniformes per evitar que ningú saltés al cotxe del president. Companys vestia una jaqueta de cuir i una bufanda que delatava la raó del cansament. Vestia boina i s'emportava constantment un mocador al nas.

Encara es va trigar a tornar les competències d'ordre públic a Catalunya. Els militars, amnistiats també, van ser reincorporats a l'Exèrcit el 21 de juny de 1936, cosa que va causar un gran escàndol entre alguns oficials. El mateix Francisco Franco, a la carta a Santiago Casares Quiroga, en què l'advertia dels perills que venien; va informar el president del Govern i ministre de la Guerra, que la reincorporació d'aquells militars díscols havia creat un malestar profund.

Durant la Guerra Civil, com ja sabrà el que hagi arribat fins aquest punt, la Generalitat va arribar a crear una Conselleria de Guerra i un Exèrcit Català, cosa que desesperava el president Azaña, però… aquesta és una altra història digna de ser contada.