La refundació d'Unió Mallorquina

S'ha anunciat aquesta setmana que diversos dirigents de l'extinta Unió Mallorquina estan operant a les ombres (si a aquests senyors els donés la llum udolessin com a vampirs) amb vista a la reconstrucció de l'espai polític del mallorquinisme de centre.

L'elector mallorquí, davant d'aquestes notícies, va córrer a posar-se la mà a la butxaca per comprovar si ja li havien robat la cartera, ja que anomenar “espai polític” a l'antiga UM ve a ser com anomenar “guarderia infantil” un niu de piranyes famolenques.

Tot és causat pel daltabaix, a les passades autonòmiques i municipals, de Plataforma per les Illes (PI), que ja va néixer de les restes del naufragi d'UM. El PI va pel camí de la drassana, com farà qualsevol altra “refundació” per un únic motiu, fàcil de comprendre: si ja no robem, per què necessitem coartades ni tapadores.

La UM de la insigne Maria Antònia Munar no va morir, sinó que va viure, a causa de la corrupció, governant l'illa amb cartera de ferro i tones de laca de Llongueras. En un dels casos més divertits de la seva història penal, un dels seus dirigents va desviar diners d'una autopista per construir-li un xalet al seu mestre de kungfu, anomenat “Puny-llampec”.

Aquest és l'espai polític a reconstruir? L'únic supervivent real d'aquella època és l'indescriptible Josep Melià, un home amb maneres de revisor de tren restrenyit, la impunitat penal del qual voldran estudiar els científics del futur interessats a desenvolupar una nova raça de Superdiputats Imperecederos.

Una vegada que, seguint la tradició familiar, ha enfonsat cada partit en què ha militat, es podria pensar que el senyor Melià ja no té més gana de derrotes electorals, però potser encara li queda algun truc al barret de copa i aconsegueixi per passar-se tres o quatre legislatures més fent cara de test al seu escó.

No hi ha el centre nacionalista a les Balears perquè el nacionalisme o neix del conflicte o és pura pose. Les autèntiques nacions oprimides no solen tenir temps per generar “centristes”, ja que estan lluitant per la seva supervivència i dignitat, mentre que a les illes aquesta dignitat ha estat posada en mans de gestores immobiliàries, tour operadors i porters de discoteca.

Tant se val la sopa de sigles que intenti cuinar-se: sense aquella bella cultura del saqueig i l'orgia pròpia de l'època Matas-Munar, tot el que ens queda és la sequedat de les idees i la gestió. I això no dona per presentar-se a unes eleccions.