Ábalos, el gran desconegut

Pedro Sánchez, necessitat d’afecte, va passar pels tallers de Gemma Nierga per a una posada a punt. Davant de tota Espanya va rebre un massatge integral, tonificant i reparador: va poder posar veuetes i cara de pena, com tant li agrada, i va poder mentir amb tota comoditat, sense pressions, sense pressa. Va tenir moments sublims, com quan es va estranyar que algú pogués pensar que podria acabar imputat, però el clímax va arribar en un llampec per a la posteritat, quan va afirmar que «en el personal, Ábalos era un gran desconegut» per a ell.

Anem per pams. Sánchez té molt mal aspecte. Recorda aquell mig llimó que ha quedat oblidat al fons de la nevera i que es va endurint a càmera lenta, ofegat en la seva pròpia fatalitat. Els ossos de la seva cara han guanyat una protuberància inquietant i ara quan somriu sembla un enterramorts d’alguna fantasia de Tim Burton. És devorat per culpa seva a la vista de tothom, minvant minut a minut, i a mesura que s’acosta el seu final les seves mentides van entrant en un crescendo èpic, assolint alçades que creiem fora de l’abast dels mortals.

Ábalos, el gran desconegut. Si haguéssim de creure Sánchez, aleshores la realitat seria que va encarregar les seves primàries a un desconegut, que després va nomenar secretari d’organització a aquest mateix desconegut (al qual continuava sense conèixer) per després, aprofundint en el desconeixement, nomenar-lo ministre de Transports.

En l’última escena d’«Un tramvia anomenat Desig», el personatge de Blanche DuBois pronuncia la famosa frase «I’ve always relied on the kindess of strangers». Però l’heroïna de Tennessee Williams és una aficionada al costat de Sánchez, que va arribar a encarregar la defensa de la moció de censura a aquest desconegut en permanent estat de desconeixement (tots recordem l’ovació dempeus que el grup socialista va dedicar a aquell discurs d’un senyor al qual no coneixien).

Sánchez confia en la condició humana: s’envolta de desconeguts, els dona les màximes responsabilitats de gestió i els llocs de més rellevància política i després es fica al llit a recordar com n’és de bonic el progressisme. A penes recorda qui és qui al Consell de Ministres: són persones amb qui alguna vegada va coincidir, potser en algun sopar d’algun amic comú, i com a molt recorda el nom de pila d’algun d’ells.

Quan arribin els judicis del seu germà i la seva esposa, Sánchez tornarà a veure Gemma Nierga (a qui tampoc coneix de res) per mostrar la seva estranyesa metafísica i la seva indignació política pel fet que els feixistes insinuïn que tenia amb ells tractes personals d’algun tipus. «Les dones, ja se sap, són un gran misteri: la meva esposa sempre ha estat una gran desconeguda per a mi». Temps al temps.