Anna Erra i Solà erra

La recentment elegida presidenta del Parlament, Anna Erra i Solà, repeteix el discurs i el relat de Laura Borràs, que passarà a la història de la institució com el primer president -i esperem que l'únic- que hauria deixat el càrrec de segona autoritat de Catalunya a causa d'una sentència condemnatòria per corrupció, si esdevé definitivament ferma.

El discurs de la molt honorable Sra. Anna Erra amb motiu de la presa de possessió de la presidència no té malbaratament, llàstima que interessi tan poc al comú de la gent. És un discurs d'un buit esfereïdor i, així i tot, ple de contradiccions i tot impregnat d'un error de concepció del lloc que ocupa el Parlament de Catalunya en l'ordre constitucional, el mateix error que havia comès Borràs.

Erra insisteix que no acceptarà “ingerències externes” en el funcionament del Parlament, o sigui, en la seva sobirania.

No és un error trivial, en el fons, ni tan sols és un error personal, és la “idea-mare” de tot el 'procés'. Ho explico.

Quan diu que defensarà la sobirania del Parlament i que no admetrà “ingerències externes” –també diu “interferències antidemocràtiques”–, implícitament s'està referint al poder judicial i, en concret, al Tribunal Constitucional, cosa que equival a suposar que el Parlament no és un òrgan constituït a l'empara de la Constitució, sinó que, no admetent “ingerències externes”, és un òrgan no sotmès al control jurisdiccional i, en darrer terme, al Tribunal Constitucional.

Dit d'una altra manera, el Parlament de Catalunya seria un òrgan plenament sobirà i amb capacitat constituent, quan ni tan sols el Congrés dels Diputats gaudeix d'aquesta sobirania plena en el sistema constitucional de poders i garanties equilibrats i compensats.

Aquesta autoatribució de capacitat constituent era la fonamentació de la legalitat de les lleis de referèndum i de transitorietat jurídica i fundacional de la República Catalana, aprovades pel Parlament el 6 i 7 de setembre de 2017 i suspeses pel Tribunal Constitucional el 12 de setembre, lleis previstes per embolicar de “legalitat” el procés en la fase de secessió.

Anna Erra no és jurista de formació, es podria excusar considerant les seves paraules una “llicència de retòrica política”, tot i que ella, si tenia dubtes sobre el sentit del qual havia de dir, podia haver consultat els lletrats del Parlament.

Però no, Anna Erra erra de manera conscient i estimada. Ens diu que torna a la casella de sortida, a aquella Resolució del 9 de novembre de 2015, mitjançant la qual el Parlament iniciava “el procés de creació de l'estat català independent” i com a dipositari de la sobirania (del poble de Catalunya) i expressió del poder constituent declarava que no se supeditaria a les decisions de les institucions de l'Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional. El 2 de desembre del 2015 el Tribunal Constitucional la declarava inconstitucional i nul·la.

Per sort, només es tracta de la il·lusió d'Erra, però mostra, si calguessin més proves, que mentre els independentistes ocupin les institucions de la presidència de la Generalitat i del Parlament, les utilitzaran sectàriament, al peu de la lletra de la màxima “la fi justifica els mitjans”, i enredaran la troca sempre i tant com puguin, encara que no serveixi per a res.

Com més aviat les urnes els desallotgin de les primeres institucions de Catalunya, millor. La broma ja dura massa.