Anàlisi de les eleccions catalanes: abans i després

El proper diumenge 12 de maig, els catalans estem cridats novament a les urnes per triar els grups polítics que conformaran el Parlament de Catalunya a la seva XIV legislatura. A partir del resultat de diumenge vinent, podrem començar a elucubrar, ja amb alguna dada més, qui serà el pròxim president de la Generalitat de Catalunya.

Pel que fa a aquest article, intentaré donar una mica de llum sobre com arriben les diferents formacions polítiques als comicis i quins són els escenaris més factibles, que no desitjables, després de la votació que tindrà lloc diumenge.

Arran de la campanya que acabem de superar, podem determinar que ens trobem davant d'una cruïlla diferent de les que estem enfrontant en els darrers anys. Avui ja no es tracta de competir per veure qui declara la independència abans o qui desobeeix més l'estat, sinó de pugnar per veure qui treu més avantatge de les concessions que Pedro Sánchez porta fent al nacionalisme des de fa temps. Això pot resultar una bona o mala notícia, en funció de l'òptica des de la qual es miri.

Segons el darrer CEO, el canvi climàtic i la situació de sequera han esdevingut la principal preocupació per als catalans. Un 15% dels enquestats coincideixen a esmentar la qüestió, en primer lloc, davant de la insatisfacció amb la política (11%), les relacions Catalunya-Espanya (9%), o l'atur i la precarietat laboral (8%). Aquestes dades no són de pa sucat amb oli, atès que la majoria dels partits han actuat en conseqüència, basant les seves campanyes a tractar aquests assumptes.

Pel que fa a això, es pot afirmar que les eleccions catalanes han deixat de representar el plebiscit sobre la independència a què ens tenien acostumats per, al seu lloc, tornar al terreny del qual, al meu entendre, mai no s'hauria d'haver sortit. Avui ja es parla dels temes que realment afecten els ciutadans, com són la sequera, l'habitatge, la seguretat o el finançament, sempre, o gairebé sempre, dins del marc autonòmic espanyol.

En aquests moments, el principal favorit segons totes les enquestes és el socialista Salvador Illa, que malgrat estar immers en dues investigacions sobre la compra de màscares durant la seva etapa com a ministre de Sanitat, ha sabut aglutinar el vot de tots aquells que busquen deixar enrere l'etapa del procés. Pel que sembla, les concessions del Govern al sector independentista i el posat de Sánchez de dimitir no han fet, sinó, millorar les perspectives electorals del PSC a Catalunya. És indubtable que Illa, com Sánchez, ha fet de la necessitat virtut i s'ha dedicat a vendre, amb èxit aparent, que els indults i l'amnistia són condició necessària per girar full de tot el que s'ha viscut a Catalunya.

D'altra banda, Junts és qui lidera el bloc sobiranista. El partit de Puigdemont se situa únicament per darrere del PSC al global, segons totes les enquestes. És palès que els hereus de convergència han aconseguit aglutinar el vot que, encara avui, prioritza la independència, encara que en termes generals, el seu discurs en campanya s'ha assemblat al que al seu dia realitzava Convergència i Unió.

Pel que fa a ERC, només cal esperar a veure en quin percentatge de vots es queda, després de pronosticar totes les enquestes, una forta baixada respecte al resultat anterior. El mateix els passa als cupaires, que en els últims dies semblen haver-se recuperat alguna cosa als sondejos, rondant els 7 escons.

Pel que fa al bloc netament constitucionalista, integrat PP i Vox —atès que gairebé amb tota seguretat Ciutadans desapareixerà de l'hemicicle— tot fa indicar que es quedarà al voltant dels 20 escons, cosa que suposa al voltant d'un 15% dels seients del Parlament. La veritat és que, en els darrers dies, hem estat testimonis de l'agreujament de la lluita entre tots dos partits per aglutinar aquesta part de l'electorat més preocupat per la seguretat. Davant el discurs agressiu i constant de Vox contra la immigració, el Partit Popular ha hagut de respondre abordant l'assumpte de manera més dura, atès que els darrers dies s'ha vist un canvi en la tendència de vot a favor del partit d'Abascal.

Dit això, només queda esmentar el partit que, segons tots els pronòstics, donarà la campanada en aquestes eleccions. Efectivament, em refereixo a la formació obertament xenòfoba Aliança Catalana, la qual ha aconseguit situar-se al centre del debat públic sense tenir pràcticament cap cobertura mediàtica. La veritat és que la seva fixació amb la immigració i la preservació de la identitat catalana ha aconseguit mobilitzar un percentatge considerable de la població.

Avui en dia, el seu discurs respecte a la immigració es podria descriure com el de Vox a la catalana, arribant a sobrepassar Junts en la defensa de la independència de Catalunya, i això significa. Es preveu que Orriols se situï al voltant dels 3 escons, encara que serviran de ben poc després del pacte aconseguit per PSC, Junts, ERC i la CUP per aïllar-los.

Arribats a aquest punt, em disposo a analitzar els eventuals pactes postelectorals. En aquest àmbit només cal esperar a veure fins a quin punt està disposat a cedir el PSC. No oblidem que, si no és investit president de la Generalitat, Carles Puigdemont, el més probable és que el seu partit li retiri el seu suport a Madrid als socialistes.

En aquest sentit, i a la vista de tots els sondejos, ens trobem davant de quatre possibles escenaris: un tripartit d'esquerres —PSC, ERC i Comunes—, com els que ja hi va haver el 2003 i el 2006; un govern independentista amb Puigdemont com a president, recolzat per ERC i la CUP; un govern de Junts, facilitat per ERC i el PSC; i la repetició electoral, al meu entendre l'opció més desitjable veient la resta de possibilitats.