EL 23J, l'economia o la ideologia

Recordem què és cada possibilitat del dilema del títol. L’economia són les coses materials, les de la producció i els ingressos: el lloc de treball, el salari, el cost dels serveis, la pensió, i les del consum comprenen des de l’habitatge a la cistella de la compra, passant per una peça de vestir, una beguda, un entreteniment.

Són coses aprehensibles, que es toquen, qui per primer cop té un contracte de treball fix firmat sap el que té, no li pots dir que no el té. 
La ideologia és un cúmul  de no-coses, d’idees rebudes, no pensades i assimilades com a creença, per exemple: “el govern del PSOE i UP és il·legítim”, “Sánchez ha lliurat Espanya als terroristes i als independentistes”, “Sánchez només vol conservar la poltrona”. Tot això no necessita ser provat, n’hi ha prou amb repetir-ho incessantment. La ideologia no es toca, es creu. 

A un govern del signe polític i del nivell que sigui se l’ha de jutjar pel què ha fet per assegurar l’accés a les coses materials en les millors condicions possibles i per al més gran nombre possible d’individus. Molt més com que  vol  presentar-se  per a un nou mandat. 

A la campanya del 23-J que és el moment en què s’ha de fer el balanç de la feina feta  i  s’han d’escoltar les propostes dels uns i dels altres per a l’orientació dels electors,  tot dependrà del que prevalgui en l’ambient general, l’economia o la ideologia, i, finalment, en l’ànim de cadascun dels electors. 
El primer Govern d’Espanya de coalició d’esquerres de la democràcia es va estrenar en el context de l’epidèmia mundial de la COVID-19, el pitjor escenari possible. No hi havia cap precedent que pogués guiar un govern en una crisi sanitària i econòmica absolutament excepcional. I, no obstant això,  la bateria de mesures adoptades pel govern d’esquerres va evitar tant l’ensulsiada de l’economia com que s’agreugés  el patiment de milions de compatriotes en situació de  vulnerabilitat.

¿Algú pot creure honestament que un govern de les tres dretes d’aleshores hauria adoptat unes mesures d’una solidaritat i d’una eficàcia semblants?
De la crisi de la pandèmia hem passat sense una pausa per a la recuperació a la crisi internacional i novament econòmica provocada per la guerra d’Ucraïna amb un acabament incert a mig termini. 

Doncs bé, el govern d’esquerres ha estat deslegitimat, atacat  per la dreta amb una ferocitat com no s’ha vist a cap altre país de l’entorn europeu on han predominat els consensos per plantar cara a l’emergència. Li han negat el pa i la sal oposant-li no la crítica de com havia fet les coses, sinó amb qui les havia fet, perquè les mesures les hagué d’adoptar amb el suport parlamentari dels demonitzats ERC i  Bildu, car la dreta ni negava qualsevulla ajuda. 
A la democràcia no hi caben les deslegitimitats, que només tenen sentit per activitats il·legals, que, si existissin, serien els Tribunals els que haurien declarar-les i processar-ne els autors. 

A la democràcia hi ha només bona o mala política, les quals s’han dilucidar amb criteris polítics, bo i presentant alternatives a la que fos una mala política. 

El que es faci fora d’aquesta regla és pura ideologia, un rebuig per idees preconcebudes, “no importa què hagis fet, ni tan sols diré que ho has fet malament, en tinc prou amb dir que ets una mala persona”. 

L’antisanchisme de la campanya de les dues dretes - la tercera s’ha dissolt en les dues restants-  té aquesta lògica perversa i destructiva.