Les llàgrimes d'Àngel Llàcer i Ricard Ustrell: televisió en estat pur

El retorn de 'Col·lapse' a TV3 amb la tercera temporada no podria haver començat amb millor peu. Ricard Ustrell i l'equip de La Manchester han tornat amb solvència, demostrant que la dada d'audiència està assegurada quan es fa televisió amb passió, intel·ligència i, sobretot, amb aquesta sensibilitat especial capaç de tocar la fibra a l'espectador.

El retorn de 'Col·lapse' va debutar amb un impressionant 17,9% de share i 259.000 espectadors, cosa que ja és en si un indicador que la fórmula funciona. Però les xifres no són el més valuós: és la sensació que a la televisió pública catalana tornen a passar coses importants.

Des del primer minut del programa, Ustrell va demostrar una vegada més perquè és un dels grans comunicadors del nostre país. L'entrevista amb Carles Francino no només va ser íntima i interessant, sinó que també va posar sobre la taula temes que fa anys que generen tensió en l'àmbit mediàtic català i que interpel·len de ple l'espectador, com ho són les ingerències polítiques a TV3.

Francino va posar paraules a les intencions de 'Col·lapse'. Aquesta aspiració que 3Cat torni a ser la televisió que arriba a totes les cases, amb independència dels colors polítics. L'ombra de grans programes amb ambició internacional, com ho era 'Àngel Casas Show', que sobrevola el plató del dissabte nit de TV3.

Ustrell domina l'art de saber on són els interessos de l'audiència. La taula de debat sobre la fortuna del Rei Joan Carles I va ser un altre moment clau del programa. És gairebé una veritat universal: la monarquia és el nostre guilty pleasure col·lectiu. I aquí resideix la màgia de 'Col·lapse', que amb habilitat barreja el que és frívol i el que és transcendental, el que ens enganxa per la morbositat, amb el que ens fa pensar per la crítica.

El clímax de la nit va ser l'entrevista a l'Àngel Llàcer. Des del primer "Bona nit, Àngel" del Ricard Ustrell, l'emoció va inundar el plató. Era impossible no sentir la intensitat de la relació entre Ustrell i Llàcer, dos amics que han passat per l'infern de la malaltia junts, i que s'asseien davant de les càmeres per intentar, d'alguna manera, tancar aquest capítol.

Llàcer, amb una franquesa desarmant, va confessar que allò que més el preocupava mentre lluitava entre la vida i la mort no era ell mateix, sinó els seus amics. “No em puc morir, no puc fer-li això al Ricard”, sanglotava, mentre Ustrell es quedava en silenci sense poder evitar les llàgrimes. Va ser un moment televisiu autèntic, d'aquells que l'endemà es comenten al bar o a l'oficina. Que queden a l'imaginari audiovisual col·lectiu.

L'entrada del Manu Guix per sorpresa per cantar amb l'Àngel una cançó que celebrava la seva amistat va ser la cirereta del pastís. Televisió en majúscules, on es barregen el talent, l'emotivitat i l'espectacle. La tele que et posa la pell de gallina. Això és el que fa gran un programa: la capacitat de fer sentir, de connectar amb el públic més enllà de la pantalla.

'Col·lapse' no només va tornar, va tornar més gran que mai. En una graella televisiva cada cop més competitiva, Ustrell torna a demostrar que la televisió pública segueix tenint un lloc la nit dels dissabtes. La tercera temporada de 'Col·lapse' és un refugi per als que creuen en la televisió com un espai per emocionar, provocar i connectar.