El viatge de La Vanguardia i els Godó: de gran d'Espanya a ser part de Frankenstein

Fa tan sols quinze anys, el Rei Joan Carles va fer Javier Godó 'grande de España'. Es tracta de la màxima dignitat nobiliària que un comte pot tenir i Javier, Conde de Godó, veia així reconeguda la seva amistat amb el monarca. En una notícia de La Vanguardia, el diari propietat de Javier Godó, recordava que va ser Alfons XIII, avi de Joan Carles, qui va fer comte Carlos Godó, avi de Javier. Des d'aquell 1916, "els comtes successius de Godó s'han mantingut lleials a la Corona ia l'ideari de defensa de les llibertats públiques".

Quedava, doncs, clara la ideologia de La Vanguardia: un diari d'ordre, al costat del poder i, sobretot, fidel a la Corona. Tal era la relació, que expliquen que Joan Carles es quedava en una residència dels Godó en les seves visites privades a Barcelona, que no eren poques. Fa només quinze anys des que el màxim responsable de La Vanguardia i RAC1 és gran d'Espanya. Què ha passat en tan poc temps perquè avui dia aquest diari sigui la principal crossa del Gobierno de Pedro Sánchez i del seu pacte amb Carles Puigdemont? Moltes coses, però totes al voltant d'una: el Procés.

La Vanguardia, al costat del Procés

Tothom situa l´inici d´aquesta etapa política a Catalunya el 2010, després de la manifestació post sentència de l´Estatut. El director aleshores de La Vanguardia era Pepe Antich, persona molt propera a Artur Mas i 'col·laborador necessari' per entendre el viratge de Convergència a l'independentisme. Antich va posar La Vanguardia al costat del Procés perquè entenia que era "el que la majoria de gent volia" en aquell moment.

Javier Godó va aguantar Antich fins al 2013, quan en va prescindir per posar de director algú de la seva estricta confiança, Màrius Carol. El problema és que La Vanguardia va intentar rebaixar el seu suport confés al gir indepe, però va continuar sense saber fixar una posició. Per a més inri, Antich va fundar 'El Nacional' i va aprofitar tots els contactes fets al seu anterior diari per organitzar una estructura al servei de Carles Puigdemont, president des del 2016. A La Vanguardia li va passar el mateix que el PSC, va quedar atrapat entre dues aigües i, potser per por, potser per covardia, no va saber ser crític amb els processistes.

En aquest sentit, el mateix Carles Puigdemont a les seves memòries compta una trobada amb Carlos Godó, fill del Comte i conseller delegat del Grup. Tots dos van compartir taula en un acte quan el referèndum ja estava fixat. Va ser el 2016 i Carlos es queixava a Puigdemont que La Vanguardia és vista a Madrid com a independentista i a Barcelona com un mitjà al servei del constitucionalisme. Quedeu-vos en aquest complex, perquè explica moltes de les coses que passaran després.

Segons Carles Puigdemont, Carlos Godó, ideòleg de RAC1, confessa les seves simpaties amb el Procés: "Durant el sopar es mostra partidari del referèndum, sempre que —li diu— sigui legal i acordat". I no només això, aprofita per preguntar “què passaria en una Catalunya independent amb les llicències de ràdio i televisió que ara té el grup Godó”.

La Vanguardia arriba a l'u d'octubre del 2017 mostrant certa simpatia amb el referèndum. Probablement, els milions d'euros públics en publicitat institucional de la Generalitat eren un bon argument. El cas és que s'espanten. I de quina manera. Se succeeix el referèndum, les empreses se'n van i al Grup Godó entren en pànic. Tal és l'abisme que el Comte veu sota els peus que La Vanguardia escriu un editorial dur, exigint a Puigdemont que torni al diàleg amb Rajoy i s'oblidi de proclamar la independència.

La Vanguardia post Procés, indefinició i viratge

El que passa és que la gent no oblida. El 2017 diversos aristòcrates s'organitzen perquè el rei desposseeixi Javier Godó del títol de gran d'Espanya "per traïció a Espanya i notòria vilania". La distància entre el diari i el poder polític i econòmic de Madrid és enorme. La família Godó veu com a única sortida apostar per la capital de l'Estat i deixar de prioritzar Barcelona i Catalunya, obviant que ells mateixos foren part indispensable del fracàs processista.

El 2018 la família Godó crea una mena de lobby a Madrid per recuperar l'afecte del poder. Un consell amb gent de la casa i catalans influents com Josep Piqué per "assessorar la direcció en tots els assumptes que afectin Madrid". Aquesta és la seva manera de demanar perdó per la seva deriva processista: La Vanguardia ja no vol ser un diari influent a Barcelona, aposta per internet i ser un mitjà global.

Això sí, segueix inflant-se amb els diners públics, i més amb l'arribada de Pedro Sánchez al Gobierno. És en aquest punt on la família Godó veu la solució als seus problemes. Estableix una relació no només cordial amb el PSOE i Podem, sinó que també aposta per un gir ideològic a l'esquerra. Es nomena Jordi Juan director, Enric Juliana com a adjunt des de Madrid i es prescindeix de col·laboradors com Pilar Rahola.

L'estratègia és recompensada: el 2022 va rebre 5 milions d'euros en publicitat institucional a Catalunya de la Generalitat i d'altres des de Moncloa. A La Vanguardia escriuen ara Iván Redondo, Jordi Évole o Carles Mundó. A RAC1 hi ha Mònica Terribas, Pablo Iglesias o Ferran Casas. El Grup Godó organitza grans actes amb Rodríguez Zapatero de convidat estrella.

Això és ara La Vanguardia, un mitjà que fa investigacions amb Eldiario.es i que justifica els pactes entre Sánchez i Puigdemont. A Godó li agradaria que fos un diari influent a Madrid i fins i tot va intentar entrar a Prisa per controlar part de la cadena SER, però la idea no va quallar malgrat comptar amb el suport de Sánchez. El que passa és que s'ha quedat a mig camí: fan moltes visites a internet, però no tenen gairebé influència. La Vanguardia és una cosa ara intranscendent a Barcelona, ja no marca l'agenda, ni fa por entre la classe política, mentre que ningú a Madrid ho veu com una cosa pròpia.

Això sí, li ve de perles a Pedro Sánchez. A falta de mitjans que donen suport al seu pacte amb Junts, La Vanguardia exerceix aquest paper i intenta normalitzar l'acord i totes les decisions de Puigdemont i del president del Gobierno. En un moment de polaritat absoluta, Godó ha escollit equip, encara que no siguin els que abans eren els seus. Alguns ho justificaran dient que el Comte sempre ha estat al costat dels qui manen, siguin els que siguin, però aquesta vegada és diferent. No només és poder, La Vanguardia s'ha decidit a jugar la batalla cultural i ideològica.

Al Grup Godó segueixen entrant diners públics a milions, és una realitat. El negoci ha de funcionar i ja és molt en un moment que els mitjans de comunicació pateixen com mai. Però una cosa és el compte corrent i una altra la situació pública de la marca. La Vanguardia ha perdut la centralitat a Barcelona per amagar el seu paper abans del 2017 i ho aposta tot al Gobierno de coalició, tot i que sap que mai no serà un diari amb influència real a Madrid. Una altra víctima del procés.