El triomf de la Selecció a l'Eurocopa evidencia el declivi del processisme

Que el 'procés' havia mort ho evidenciaven els resultats de les darreres convocatòries electorals. Tot i això, el que ha passat a Catalunya en els últims mesos posa en relleu que no només ha mort el 'procés', sinó que alguna cosa ha canviat a Catalunya, potser per sempre o, com a mínim, per molt de temps.

Després d'anys de governs d'ERC, Junts i similars, el que havia de ser un camí cap a la independència ha acabat en l'enfonsament de la majoria de tòtems del nacionalisme català.

L'exemple més clar és l'estat de salut del català, cada cop menys utilitzat entre els joves. I ja no només això. El mal moment que viu la llengua catalana no és simplement de manca d'ús. És també el baix nivell de coneixement, com demostren els resultats publicats recentment dels exàmens a l'ESO, amb les notes més baixes de la darrera dècada.

Un altre dels pals de paller del nacionalisme català era la qüestió de les seleccions esportives, especialment la de futbol. Queden lluny aquells partits de Catalunya contra Brasil o Argentina que omplien el Camp Nou. A principis d'abril, la selecció catalana disputava un amistós que no va aconseguir ni omplir el camp del Sabadell. Tres mesos més tard, el contrast: milers de ciutadans a Catalunya sortien als carrers per celebrar el triomf de la Selecció a l'Eurocopa.

La febre a Catalunya pel combinat dirigit per Luis de la Fuente ha estat més que evident. Barcelona, Mataró, Badalona, Sabadell, Reus, Tarragona... desenes de ciutats i milers de ciutadans van embogir aquest diumenge després del triomf de "La Roja". Van omplir places per veure el partit i van inundar els carrers amb la celebració del campionat.

El pitjor per al nacionalisme català ja no és només aquesta explosió d'alegria viscuda aquest diumenge a Catalunya. El pitjor per a ells és el canvi sociològic que representa. Sí, perquè la immensa majoria de persones que van sortir als carrers a celebrar-ho van ser nens i adolescents. Uns nens i adolescents que, segurament sense tenir encara clara la seva posició política, van vibrar amb un equip també jove, il·lusionant i amb jugadors que generen empatia com ara Lamine Yamal, Nico Williams o Dani Olmo.

Molts independentistes reivindicaven ahir que qui animava la Selecció era ultraespanyolista. Si el processisme ja és de per sí un moviment polític perdedor i amb aires de victimisme, acusar aquests xavals d'ultraespanyolistes no té pinta que sigui la millor manera de convidar-los a sumar-se a l'independentisme. Encara que a un li queden dubtes que realment sigui aquest el seu objectiu.

Les imatges de milers i milers de nens i joves celebrant el triomf de la selecció espanyola a Catalunya, a més, contrasta amb la manifestació convocada dissabte per l'ANC de Lluís Llach a Barcelona. Mentre la primera mostrava una fotografia d'una gran part de les noves generacions vibrant massivament pel triomf de l'equip de Lamine, la segona semblava gairebé el videoclip de Thriller de Michael Jackson. Tot just 2.500 persones, d'edat diguem-ne avançada, discutint enfadats per si ERC ha d'investir Salvador Illa o donar suport un Carles Puigdemont que tampoc té majoria per ser president. Són les dues imatges que ens deixa Catalunya aquest cap de setmana, la de la il·lusió innocent per un equip de futbol i la de jubilats, prejubilats i funcionaris que segueixen atrapats a l'any 2017. El 'procés' no només no ha portat la independència, sinó que ha provocat uns canvis sociològics que, potser, han arribat fins a un punt de no retorn, almenys, per a la propera generació.