Toni Soler, el mimat de TV3, insulta els manifestants contra l'amnistia

Això de Toni Soler, potser, deriva de tal cosa que això: un dia, de jove i en algun fosc esplai, algú li va ensenyar un escut d'Espanya per fastiguejar-lo. En veure'l, va llegir allò de Plus Ultra i, pres d'una mal entesa enveja, va decidir que qui aniria sempre més enllà era ell.

I diem això de mal entesa perquè, encara que historiador, segur que no sap que entre els que van anar més enllà van figurar il·lustres catalans com Gaspar de Portolà o Pere Margarit. Sigui com sigui, la veritat és que Soler ho ha tornat a aconseguir: ha aconseguit anar més enllà, però no per descobrir Amèrica. Ho ha fet a la sempre ben difícil tasca de ser cada dia més desagradable.

Mal gust

El simpar Toni Soler, que tancarà aquest any facturant per Minoria Absoluta a la CCMA 6,2 milions d'euros, considera una cosa certament estranya. Per ell, el més important de l'amnistia al processisme que impulsa Sánchez no és que serveixi per, com diu Bolaños als comissaris europeus que pregunten, “normalitzar” la situació a Catalunya. L'interessant de l'amnistia, creu Soler, és que serveix per “donar pel cul”.

A qui o a qui? Doncs, segons ell, els qui senten el que ell considera “ràbia col·lectiva”. Ho il·lustra, a més, amb una imatge de les darreres manifestacions contra la iniciativa sanchista redactada al dictat de Puigdemont, Turull i els seus sequaços. Aquesta vegada, això sí, Soler ho ha aconseguit: els seus suposats acudits tenen encara menys gràcia que els que va fer sobre Martínez Almeyda o la Verge del Rocío.

Estrany paradigma

Del peculiar raonament solerià es dedueix que, almenys per a ell, l'amnistia seria tan gran que un acte sexual desenvolupat sense acord previ. Això, sens dubte, seria donar pel cul a algú en el sentit que ell ho comenta. Amb això, i aquí no és res, estaria igualant-se a Rodríguez Ibarra sense saber-ho. I és així perquè l'expresident extremeny va ser el primer a fer servir metàfores vinculades a abusos sexuals per parlar de l'amnistia.

Al final, és el que té: ets un historiador ficat a productor de tele, t'aixeques un dia pensant que ets Miguel Gila i, al següent, et quedes amb mala còpia d'Ibarra.