L'ANC i l'enèsim intent de confrontar amb l'Estat: 'Lluita anticolonial'

Després del desastre de les darreres eleccions autonòmiques del 12M, el processisme es reinventa. Els modes han estat variats i ajustats a les necessitats de cada cas. ERC, per exemple, va prendre l'opció menys dolenta, que era investir Illa, i ara vol presentar-se com un soci dur i combatiu.

Per la seva banda, Junts ha fet una aparença de renovació i ha situat l'expresident Puigdemont com a líder del partit. No ha estat, doncs, una renovació estratègica gaire radical. Com a molt, ha servit per fer neteja dins del partit i enterrar definitivament figures com Laura Borràs o Jordi Puigneró.

Així mateix, la CUP també s'ha rentat la cara després del Procés Garbí. En teoria, han fet un partit més eficaç en la seva operativa, amb ajustaments organitzatius i estratègics. Però, d'altra banda, els seus postulats no canvien gaire i insisteixen a ressuscitar l'independentisme “popular” i “combatiu” a través de postulats 'wokes'.

L'ANC i la continuació del processisme

Però, sens dubte, l'exemple més greu de processisme que es renova sense rumb és l'ANC. Sense les cotilles que imposa la realitat d'un partit, l'entitat presidida per Lluís Llach no ha tingut la urgència de modificar-ne les seves maniobres. Per contra, fan el mateix de fa uns quants anys, però sense majoria social: organitzar el carrer i ser altaveu del processisme partidista.

Els exemples han estat múltiples, alguns de més anecdòtics que d'altres. Allà hi ha, per exemple, les manifestacions contra el Rei en les seves visites a Catalunya. Altres episodis, en canvi, resultarien més preocupants si no fos perquè el múscul social de l'ANC és en realitat mínim.

Sense anar més lluny, la setmana passada, l'ANC qüestionava la legitimitat de l'actual Parlament (o sigui, del Govern d'Illa). Així mateix, també demanaven fer-li “insostenible” la legislatura o fins i tot “expulsar el virrei de Catalunya”. És a dir, trencar la baralla en nom de les raons més variades: que Espanya és un “Estat colonial”, que Catalunya està “ocupada” des de 1714, l'assalt judicial, etc.

L'enèsim intent de confrontar amb l'Estat

Aquesta és, doncs, l'estratègia de l'ANC, que cristal·litzarà a la seva assemblea general del gener vinent. La nova idea programàtica és sintetitzar l'independentisme més combatiu al si de l'organització. Això implica, per exemple, recollir les ruïnes dels famosos CDR i reconstruir-les sota l'empara de Llach, és a dir, de Puigdemont.

La nova estratègia - que compta amb el concurs de l'excupaire Julià de Jòdar - és la darrera volta de rosca a les tesis unilateralistes. Entre les modificacions estratègiques destaca que la cúpula de l'ANC tindrà el comandament operatiu. Assistim, en definitiva, al part d'un altre dels sanedrins polítics que tant han caracteritzat el processisme durant els darrers anys.

Per la resta, el que l'ANC anomena “lluita anticolonial” es presenta de manera molt contundent, però no passa dels llocs comuns de l'independentisme unilateralista. Parlen, per exemple, de boicots econòmics, de lluita antirepressiva, de confrontació amb l'Estat, etc. Es tracta de les ja conegudes tesis combatives dels sectors més indepes, que sempre han tingut més de tesis que de combatives.

I, pel que fa a la realitat, el més probable és que l'ANC continuï exercint d'extensió Junts i Puigdemont. Això vol dir que l'ANC actuarà com una mena d'exèrcit de reservistes de Junts. Mentrestant, la unitat indepe desarmada i el PSC aprofitant l'espai.