El pragmatisme s'imposa a Junts per sobreviure

El partit de Carles Puigdemont ha abandonat finalment l'estratègia de la fugida cap endavant per aferrar-se al pragmatisme. El pacte d'investidura entre Junts i el PSOE va marcar un punt d'inflexió per a la formació. Els darrers moviments no fan sinó confirmar el retorn dels postconvergents als seus orígens.

Per una banda, hi ha l'accelerada descomposició del processisme, que ha obligat la cúpula de Junts a rectificar el seu camí. D'altra banda, hi ha la crisi interna del partit, condemnat més aviat que tard a acabar amb les lluites internes. I finalment el context polític actual, amb canvis de govern a Espanya ia Catalunya.

Les declaracions d'ahir d'Anna Erra, obrint la porta a aprovar els pressupostos del Govern, en són una mostra més del gir. Els postconvergents, que fa temps que demanen eleccions anticipades, surten al rescat del Govern per pur tacticisme. Això demostra que a Junts s'ha imposat el pragmatisme per sobreviure.

De la debacle a l'oportunitat

Junts va perdre a les eleccions municipals del 28-M i els pactes postelectorals gairebé tot el seu poder territorial. Les alarmes es van encendre al partit de Carles Puigdemont, que de sobte semblava abocat al desastre. Poc després la justícia europea li va retirar la immunitat obrint així la porta a una imminent detenció i extradició.

No van trigar a aparèixer les veus crítiques contra l'estratègia de l'exili, mentre el partit es desgastava a la guerra interna entre els seus dos sectors. Jordi Turull va imposar Anna Erra com a candidata a la presidència del Parlament, però Laura Borràs va aconseguir retenir la presidència. Carles Puigdemont continuava fent de contrapès entre el sector pragmàtic i el radical, però la seva autoritat semblava apagar-se.

Després, contra tot pronòstic, els resultats electorals del 23-J van oferir un salvavides per a Junts al donar-li la clau de la governabilitat a Espanya. Puigdemont es va fer el dur, tot i que des del principi va tenir clar que no tenia gaires sortides. Només un pacte amb el PSOE aconseguiria mantenir a la superfície el projecte a la deriva del seu partit.

Fer política a Madrid i ser el partit de l'ordre a Catalunya

Carles Puigdemont va dir sí al PSOE per pur pragmatisme. D'una banda, posar en marxa la legislatura permetia a Junts mantenir la seva privilegiada posició al Congrés, la qual cosa significava no només poder i visibilitat, sinó també diners. Però, a més, permetia a Junts sortir del seu aïllament i tornar al joc polític.

No és estrany que les últimes setmanes dirigents de Junts s'hagin reunit amb el PP per explorar possibles pactes de legislatura. Fa marxada del gir ideològic a la dreta i la necessitat de distanciar-se tant del PSOE com d'ERC. D'altra banda, hi ha el context català, amb les eleccions autonòmiques a tocar.

Junts necessita lluitar no només amb ERC sinó també amb la nova amenaça que suposa l'independentisme identitari d'Aliança Catalana i Sílvia Orriols. El nou context polític ha fet veure Carles Puigdemont que per sobreviure ha de tornar a ocupar l'espai de la vella convergència. És a dir, ésser el partit de l'ordre a Catalunya i del joc polític a Madrid.

Cap al congrés nacional

El sector pragmàtic de la vella guàrdia convergent representat per Jordi Turull i Josep Rull s'han imposat al sector radical de Laura Borràs. Però falta donar el cop definitiu per acabar amb la bicefàlia dins del partit. El moment definitiu podria arribar amb el congrés nacional previst per a aquest 2024.

Puigdemont i Turull planegen un canvi d'estatuts per desbancar Laura Borràs i, un cop aprovada la llei d'amnistia, catapultar Puigdemont a la presidència. El risc és que amb Borràs se'n vagi també una part important de la militància fidel a la presidenta. Aquests podrien acabar a les noves opcions polítiques de l'independentisme radical.

Amb la caiguda de Laura Borràs desapareix una línia política de nou encuny que es va acoblar al nucli dur del partit procedent de la vella convergència. La presidenta representava els hiperventilats partidaris de la via unilateral i la ruptura amb ERC. Una opció atractiva durant un temps, però que en aquests moments tancava massa portes en un moment en què Junts lluita per sobreviure.