La política, encallada al Congrés: la calculada guerra freda entre Junts i el PSOE

Fa uns mesos, Alejandro Fernández va dir allò que el 'procés' s'havia traslladat al Congrés. Per 'procés' podem entendre moltes coses, però una d'elles és que la política ha quedat relegada a un segon pla. Ara mateix, a la política espanyola es discuteix molt, es debat poc i s'aprova (pràcticament) res. Bàsicament, el que s'ha viscut a Catalunya a gairebé l'última dècada com a conseqüència del 'procés'.

En aquests moments, la legislatura està encallada. Pedro Sánchez ja ha ajornat dues vegades la votació sobre el sostre del dèficit. Moltes iniciatives han embarrancat al Congrés perquè el Gobierno no gaudeix d'una majoria sòlida. I els pressupostos de cara al 2025 no només segueixen a l'aire, sinó que cada cop hi ha més opcions que l'executiu els hagi de prorrogar per segon any consecutiu. Quelcom que també va ser habitual a Catalunya. Aquí, en sis anys, es van prorrogar fins a quatre vegades.

Cada cop és més clar que Junts no posarà les coses fàcils al PSOE. Almenys, fins que el Tribunal Constitucional no es pronunciï sobre l'amnistia de Puigdemont (i això serà, com a mínim, d'aquí a mig any). Tampoc no ajuda a la relació entre juntaires i socialistes les llargues que està donant el Gobierno en algunes de les concessions promeses (com el traspàs de les competències en immigració) o l'acord entre el PSC i ERC per investir Salvador Illa com a president de la Generalitat.

Tot i això, el fet que l'amnistia de Puigdemont depengui de la majoria progressista del Constitucional provoca que l'opció que els juntaires facin caure el govern sigui entre poc i gens probable. Es necessiten els uns als altres i potser més Junts al PSOE que no pas al revés. I és que, com ja s'intuïa, la política del partit majoritari del processisme va de Puigdemont i la seva amnistia. I no deixaran que s'enfonsi tot mentre esperen la resolució del TC.

Així és com està encallada la política al Congrés. Junts pot apretar, però no ofegar. I, a l'espera del Constitucional, Pedro Sánchez pot anar governant poc, a cop de decretazo quan sigui imprescindible, donant alguna petita concessió i prorrogant el que faci falta. Una forma de governar agònica, però que en la política a curtterminisme que vivim, ja li serveix per mantenir-se a Moncloa. Que, al capdavall, és el seu principal objectiu.

En aquests moments d'impàs, el Gobierno intenta (o intentarà) donar petites concessions als processistes. Però fins a cert punt. Amb la seva fràgil majoria al Congrés i amb unes comunitats autònomes en peu de guerra pel pacte sobre el finançament a Catalunya amb ERC, el marge de maniobra és el que és. En definitiva, vivim una mena de guerra freda entre l'executiu de Pedro Sánchez i Junts en la qual a cap dels dos li interessa que descarrili tot. Mentrestant, és clar, hi haurà tota la gesticulació necessària perquè les respectives parròquies dormin el més tranquil·les possibles.

Junts ja diu allò que “no donem els vots a canvi de res”. Com si això no hagués passat ja. I el govern espanyol segueix rebaixant en públic les expectatives processistes dient que no hi haurà més concessions que distorsionin la relació amb altres comunitats o socis de l'executiu. Com si això no hagués passat ja. Un joc d'equilibris que mantindrà encallada la política espanyola i que no es resoldrà fins que el TC no decideixi què fer amb l'amnistia de Puigdemont. Serà llavors quan s'entrarà en un altre escenari: la legislatura haurà arribat al final?