Totes les polèmiques de Marlaska, el ministre que ni dimiteix ni és cessat

Fa pocs dies, Fernando Grande-Marlaska va batre un rècord. Mai en la història de la democràcia espanyola ha durat tant de temps al càrrec un ministre de l'Interior. Marlaska va arribar al Gobierno el juny del 2018 i des de llavors ha sobreviscut tres conteses electorals i diverses remodelacions de l'executiu.

Amb María Jesús Montero, Luis Planas, Margarita Robles i Teresa Ribera, Marlaska s'ha mantingut com una peça inamovible del Gobierno. Aquest mes de febrer va superar en longevitat al càrrec l'històric socialista José Barrionuevo. Una fita meritòria en una plaça tan calenta com la d'Interior, que pren encara més relleu si es té en compte el perpetu qüestionament a Marlaska des que va assumir el càrrec.

El titular d'Interior ja es va situar a l'ull de l'huracà quan el 2006 va ser nomenat jutge de l'Audiència Nacional i va haver de decidir sobre casos d'envergadura, com ara el del Iak-42. Tot i això, res comparable a la seva tasca ministerial, que ha estat envoltada de polèmica pràcticament des del primer dia. Tot i això i les constants reprovacions al Congrés i al Senat, Sánchez ha mantingut la seva confiança en Marlaska fins i tot quan tothom el donava per amortitzat.

L'última ocasió va ser especialment sorprenent, quan Pedro Sánchez el va mantenir al nou Gobierno format el novembre passat. La seva sortida era considerada segura pel gran desgast del seu perfil, però de nou i contra pronòstic va aconseguir mantenir la cartera. La reprovació a la Cambra Alta d'aquesta setmana eleva la suma a una dotzena des del 2020.

Tot plegat, per una sèrie de polèmiques que s'han encadenat i que han marcat la seva trajectòria ministerial des del primer dia.

Apropament 'puntual' de presos d'ETA

Poques setmanes després d'accedir al càrrec, Fernando Grande-Marlaska va donar el vistiplau a l'acostament de tres presos septuagenaris d'ETA a presons basques. Va ser la primera polèmica del ministre, que ja va comptar d'entrada amb l'oposició de les associacions de víctimes. El setembre del 2018, Marlaska va rebre representants de l'Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT).

El seu posicionament va ser clar: els acostaments serien “puntuals i estudiats” i exclusivament per a “presos sense condemnes de sang i la major part de condemna complerta”. Si algun acostament se saltava aquesta indicació, seria en casos “minuciosament estudiats i informant prèviament les víctimes”. Unes manifestacions segons les víctimes que van ser incomplertes flagrantment.

El març del 2023, el Gobierno completava l'acostament total dels presos d'ETA a presons d'Euskadi i Navarra. Un total de 175 apropaments que van suposar acabar amb la política de dispersió aplicada fins aleshores. Els atacs de la dreta a Marlaska per aquesta qüestió han estat una de les gotes malaia de la seva carrera ministerial.

Pérez dels Cobos, una destitució que Marlaska va haver de 'menjar-se'

Un nom que ha anat vinculat al de Fernando Grande-Marlaska en els darrers anys ha estat el del coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez dels Cobos. El maig del 2020, el ministre de l'Interior el va cessar com a cap del cos a la Comunitat de Madrid al·legant “raons d'organització interna”. Des del primer dia, el seu cessament es va vincular a l'entrega a la Justícia, per part de la Policia Judicial de la Comunitat de Madrid, d'un informe que apuntava directament al Gobierno pel que fa a l'expansió de la covid-19.

En concret, es vinculava l'autorització de les manifestacions feministes del 8-M del 2020 amb la proliferació del coronavirus. Tot i que el ministre va negar que la destitució tingués a veure amb aquest informe, posteriorment va deixar entreveure que l'havia causat la seva filtració a la premsa. Tot això va portar Pérez de los Cobos a denunciar el seu cessament.

Encara que inicialment la Sala del Contenciós-Administratiu de l'Audiència Nacional va recolzar la decisió de Marlaska, el Suprem va dir el contrari. El març del 2023, l'alt tribunal va estimar el recurs de Pérez dels Cobos, que va haver de ser restituït pel ministre de l'Interior. Una situació, doncs, en què Marlaska va acabar quedant retratat.

La gestió policial de la immigració, una altra pedra a la sabata de Marlaska: el tràgic record de la tanca de Melilla

Al polèmic currículum del ministre Marlaska hi ha contribuït de manera decisiva la qüestió de la immigració. Si es tracta d'un tema ja espinós 'per se', la gestió policial feta des d'Interior ha generat crítiques des de la dreta de l'espectre polític, però també de l'esquerra i dels socis del PSOE. Hi ha tres episodis en relació amb aquesta qüestió que han sobresortit per sobre dels altres.

El primer el podem situar el maig del 2021, quan una allau d'immigrants va saltar a Ceuta. Setmanes després, ja a l'estiu, Interior va practicar la devolució al Marroc de gairebé 50 menors. Fa un mes, el Tribunal Suprem va confirmar que l'operació, dirigida pel departament de Marlaska, va ser il·legal en saltar-se allò que disposa la Llei d'Estrangeria.

Més recentment, el focus de la polèmica de Marlaska es va traslladar a l'aeroport de Madrid-Barajas. En concret, a les sales d'asil on els immigrants esperen la tramitació de les peticions a Espanya. Fa unes setmanes, es van difondre imatges de l'amuntegament d'aquestes sales i de les seves condicions, amb presència, per exemple, de plagues de xinxes o paneroles.

A més a més, es van detectar fugues d'alguns dels immigrants, fins i tot cap a les pistes; o condicions especialment lamentables a la sala destinada a dones i nens, on faltava fins i tot el paper higiènic. L'auge de persones procedents de Kènia, el Senegal o el Marroc demanant asil fent escales fraudulentes ha desbordat un Gobierno que ha intentat canalitzar la situació lliurant visats de trànsit. Per Marlaska, la situació “excepcional” està “resolta”, però la polèmica continua viva.

Tot i això, si una polèmica de gestió migratòria va posar en dubte el ministre de l'Interior va ser la tragèdia viscuda a Melilla el dia de Sant Joan del 2022. En aquesta jornada, prop de 2.000 persones van intentar accedir a Melilla forçant un dels passos fronterers amb el Marroc. Diverses ONG van denunciar una gran “brutalitat policial” en un episodi en què van morir desenes de persones —entre 23 i 37, la variació entre dades oficials i les reivindicades extraoficialment.

El cas va comptar amb un enorme enrenou mediàtic i es van succeir les acusacions a les forces policials espanyoles per la seva reacció davant de l'allau. De nou, Marlaska va viure el qüestionament, en aquesta ocasió també per part de les forces d'esquerres. Tot i que la Fiscalia va iniciar una investigació sobre aquesta qüestió, va acabar arxivant-se i eximint de responsabilitat Interior, així com la Guàrdia Civil.

La darrera polèmica d'un Marlaska que perviu: el cas de la 'narcollanxa' de Barbate

I per si fossin pocs, en els darrers dies hem viscut el darrer incendi que envolta Fernando Grande-Marlaska. El cas dels dos guàrdies civils morts a Barbate (Cadis), atropellats per una 'narcollanxa', ha avivat noves reprovacions per al ministre. Les denúncies per falta de mitjans en la lluita contra el narcotràfic a la costa gaditana han estat una constant per part de la Guàrdia Civil.

Més encara des de la dissolució d'OCON-sud, la unitat especialitzada en aquest àmbit que va ser replegada el 2022. La manca de mitjans era una de les principals queixes dels agents i la tragèdia amb la mort de dos companys va fer esclatar definitivament la seva indignació. La reacció de Marlaska va ser reconèixer implícitament la mala gestió: va anunciar un augment de mitjans humans i materials per a la lluita contra el narcotràfic poques hores després de la tragèdia.

La polèmica pel cas, que persisteix encara avui, torna a fer tremolar la cadira del ministre. No obstant això, una vegada més, Marlaska sembla sortir-ne indemne, fent cas omís —ell i Sánchez— de reprovacions i retrets.

En definitiva, un reguitzell de polèmiques que han posat constantment en dubte Marlaska. Tot i això, no han fet més que forjar la seva mala salut de ferro al Gobierno. Marlaska és, sens dubte, el ministre de l'eterna polèmica; el lloctinent de Sánchez que s'ho pot permetre pràcticament tot i que ni dimiteix ni és cessat.