La nova vida de Francesc-Marc Álvaro: d'opinador convergent a l'obediència a ERC

Després de la punxada d'ERC a les eleccions municipals del mes de maig passat, al quarter general republicà l'avançament de les generals va caure com un gerro d'aigua freda. Passades poc més de dotze hores de la nit electoral, Pedro Sánchez anunciava la convocatòria per sorpresa. Era el pitjor moment per als d'Oriol Junqueras: sense temps per recuperar-se d'una nit molt decebedora per a ERC.

Els republicans van reaccionar com van poder, mantenint Gabriel Rufián com a cap de files, però recuperant com a número 2 Teresa Jordà. Calia, però, una cara nova i independent, que servís per ventilar la candidatura republicana. Mirar de donar aire a la llista era fonamental, i més en l'arrencada d'un cicle electoral que es preveia —el temps ho ha anat confirmant— nefast per a ERC.

Francesc-Marc Álvaro, un fitxatge sorprenent

El dia 14 de juny saltava la sorpresa: el número 3 d'ERC a Madrid seria el conegut periodista i habitual tertulià Francesc-Marc Álvaro. El desenllaç de les generals ja és conegut, així com el fet que el fitxatge d'Álvaro no va servir per fer revifar el resultat d'ERC, que va ser un desastre. De guanyar el 2019 a ser la quarta força, de 13 a 7 diputats i de 874.000 vots a 466.000, gairebé un 50% menys.

Però més enllà de tot això, el viratge d'Álvaro des de l'òrbita convergent cap a les files d'ERC va causar una sorpresa enorme a Catalunya. Avui, després de mig any com a diputat a Madrid, la seva obediència al discurs republicà és total i manifesta —tot i que no milita al partit. Aquesta mateixa setmana, a tall d'exemple, es va poder veure Álvaro aixecar-se a aplaudir la intervenció de la republicana Pilar Vallugera al debat sobre la llei d'amnistia.

Tota una carrera com a 'opinòleg' oficial convergent

Que un diputat d'ERC aplaudeixi la intervenció d'una companya de files no tindria res de ressenyable si no fos perquè Álvaro s'havia posicionat, durant la major part de la carrera política, a l'òrbita convergent. El republicà, de 57 anys, és llicenciat en Ciències de la Informació i al llarg de la seva carrera ha treballat a diferents mitjans de comunicació. 'El Mundo', 'Avui' o 'La Vanguardia' han aixoplugat la feina d'Álvaro com a periodista.

Alhora, ha forjat la seva reputació com a opinador en els mitjans esmentats i en molts altres. Francesc-Marc Álvaro era habitual en tertúlies polítiques de TV3 i al programa 'El món a RAC1', el matinal de Jordi Basté a la ràdio del Grup Godó.

La seva línia opinativa ha estat, doncs, clara i diàfana durant les darreres dècades a Catalunya. I el seu marc de referència, reconegut per ell mateix, sempre va ser el de la línia ideològica de l'extinta Convergència. Francesc-Marc Álvaro era un dels opinadors mediàtics més propers a l'oficialisme convergent i els seus arguments van evidenciar sempre la seva postura política situada al catalanisme conservador.

Per si quedés alguna ombra de dubte sobre l'òrbita de la qual procedia Francesc-Marc Álvaro, cal destacar que, en edats ben jovenívoles, va pertànyer a la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC), les joventuts convergents. De fet, la mateixa organització juvenil va premiar Álvaro el 2010, cosa que prova la seva proximitat amb el partit.

Però n'hi ha més: a mitjans dels anys 90, Álvaro va dirigir la revista 'Cultura', editada pel Govern. Va ser fitxat, per tant, per la Generalitat de Jordi Pujol. Ja amb Artur Mas al capdavant del partit, Francesc-Marc Álvaro es va convertir en un dels seus màxims defensors. Es va autoproclamar 'masista' en públic i va defensar a capa i espasa el 'president' entre el 2010 i el 2016 com a líder del catalanisme polític.

El viratge de Francesc-Marc Álvaro: de l'oficialisme de CDC al d'ERC

Alineat amb els primers compassos del procés —va publicar 'Per què hem guanyat?' després de les eleccions del 2015, que el processisme va qualificar de 'plebiscitàries'—, Álvaro va trencar amb la tradició convergent després del 2017. Les tesis unilateralistes i les posicions del president Torra van fer aflorar el seu posicionament crític amb l'antic espai convergent. A poc a poc, van créixer les seves crítiques cap a Junts, quan la postura de la formació davant el 'procés' es va radicalitzar.

Va ser l'inici de l'acostament de Francesc-Marc Álvaro a les posicions polítiques d'ERC. Va coincidir —probablement no per casualitat— amb un cicle polític amarg per a la postconvergència i en què ERC va assolir les màximes cotes de poder. Els republicans van aconseguir el Govern i van triomfar a les eleccions municipals i generals.

I qui troba un bon padrí ja ha fet més de mig camí: Álvaro és ara diputat d'ERC fins a final de la legislatura, el 2027. Això “com a mínim”, tal com ell mateix va pronosticar al seu article de comiat a 'La Vanguardia', l'estiu passat. Álvaro preveu que la seva estada a la vida política i a ERC es prolongui, doncs, i tingui un recorregut de llarg abast després de dècades com a periodista i opinador proper a Convergència.

En aquests primers sis mesos com a diputat d'ERC a Madrid, encara no ha destacat cap de les intervencions. De fet, al ple de la cambra se l'ha pogut sentir en dues sessions i ha presentat una pregunta al Gobierno, segons les dades oficials publicades pel mateix Congrés. A més, actua com a portaveu d'ERC a les comissions de Defensa, Política Territorial, Cultura, Ciència i Control de RTVE; i està adscrit a la Comissió Constitucional.

La veritat, doncs, és que, en aquests primers compassos de la legislatura, el paper de Francesc-Marc Álvaro és més aviat discret. Un perfil baix que contrasta amb el focus mediàtic amb què compten altres diputats 'a priori' menys coneguts, com és el cas de l'esmentada Pilar Vallugera.

La seva activitat a les xarxes socials se cenyeix a difondre contingut d'ERC o dels seus representants, així com intervencions pròpies o dels seus companys a Madrid. Poden observar-se també retweets a mitjans progressistes, en la línia ideològica d'ERC. És, doncs, la consumació del viratge de Francesc-Marc Álvaro: de les posicions obertament conservadores de l'antiga Convergència al progressisme d'ERC.

La nova vida política de Francesc-Marc Álvaro a les posicions del 'processisme' d'esquerres trenca completament amb el seu propi llegat. Un cop de timó ideològic indubtablement legítim però que, sens dubte, manté la política catalana bocabadada pel contrast que suposa amb el seu propi passat.