Massificació turística: l'assignatura pendent

Quanta gent hi cap en una illa? Aquesta pregunta, per a la qual els governants d'un arxipèlag haurien de tenir algun tipus de resposta, ha estat substituïda des de fa anys per una de més pràctica i directa: quants anglesos borratxos es poden amuntegar en una illa abans que optin per devorar-se els uns als altres?

En el camp visual dels nadius, els turistes apareixen com a incomprensibles criatures de colors, ferotgement grupals, entestats a pagar el triple per qualsevol cosa o a intentar caminades apocalíptiques, a ple sol, per llocs absurds (voreres de l'autopista, rostolls del sud, aparcaments als polígons industrials), hordes de llogadors amb nens insolats, saltadors de balcons ansiosos d'eternitat.

A mesura que els mateixos estrangers han anat comprant negocis a tot arreu, ha arribat un moment en què ja s'atenen a si mateixos, s'estafen a si mateixos, se sodomitzen a si mateixos. Els indígenes patim l'abús espacial del florent Imperi After Sun i, en lloc de rebel·lar-nos-hi, retrocedim cap a l'interior.

Palma ja està perduda: el centre històric està en mans de gelaters italians i mâitres d'hotels boutique, els afores es regeixen per la ganivetada rifenya, el reggaeton quinqui, les Esglésies de Filadèlfia i les timbes il·legals dels xinesos de Pere Garau.

Als pobles, de moment, encara és possible sentir parlar català i beure cervesa freda, també en alguns reductes secrets de la costa on els restaurants no tenen fotos de paelles de l'època de l'Administració Carter ni cambreres amb escots bavaresos.

Tot el ponent mallorquí és ara mateix una Babilònia d'adolescents frenètics, enfiladissos de façanes i neons, violadors de Tinder, manters senegalesos formidables, orgullosos dels seus gorrets de llums, noies holandeses histèriques, magrejades ad nauseam, amb les vagines escaldades d’arena i de febre, motos aquàtiques que esquarteren banyistes per pura rutina, hamburgueseries infeccioses, burdell eslau general i policies locals de baixa per depressió.

El problema no és la massificació, sinó haver baixat el llistó fins a tocar l'animalitat primera, el rugit original de l'espècie. Als party boats és tanta la cocaïna i tan poc l'espai, que als passatgers només els queda l'opció de fornicar maquinalment amb qui vulgui que ocupi el seient del costat; en cas contrari saltarien tots al mar i acabarien amb els coralls a dentellades.

Sorgeixen barris de caravanes, els professors substituts dormen en hamaques a la platja, els metges s'amunteguen en barracons hospitalaris de to centreafricà. Els rent a car (que són a la nostra economia l’equivalent a la gonorrea a l'erotisme) posen al mercat 80.000 vehicles cada estiu en una illa que només té 90 km de punta a punta. Els jubilats alemanys, suaument infartats, flirtegen amb la cambrera equivocada mentre eructen la seva xucrut amb salsitxes i compren tres cases més a Artà.

Qui en pot culpar els turistes? L'estretor produeix bogeria i la bogeria desferma les bitlleteres. És un tema de munyida, bàsicament.