ERC i Junts, barallats per Pedro Sánchez: el processisme toca fons

La crisi del Govern socialista ha agreujat la guerra entre Junts i ERC, que es barallen per veure qui és més amic o enemic de Pedro Sánchez. Fa temps que els dos líders catalans a Madrid, Gabriel Rufián i Miriam Nogueras, no es parlen. Però el mal rotllo ha anat escalant fins a esclatar aquesta setmana arran del guant estès per Pedro Sánchez a Carles Puigdemont.

El president del Govern va anunciar l'aprovació de diverses mesures per contentar Junts, i va prometre la foto amb Puigdemont per restablir les relacions. Això va provocar un atac de gelosia de Gabriel Rufián, que va advertir el PSOE que Junts no trenca pels “incompliments” sinó per “interessos empresarials”. Després, en una entrevista a RAC1, va qualificar la ruptura de “teatre” i “ridícul”, i va defensar que gràcies a ERC aquests últims anys hem vist un PSOE “exigit”.

Les afirmacions de Gabriel Rufián han provocat la ira de l'entorn juntaire, que acusa ERC de mantenir un suport acrític al Govern de Pedro Sánchez. En realitat, els atacs de Rufián responen a la incomoditat d'Esquerra de veure com el PSOE tracta Junts com a soci preferent. A més, Rufián es troba atrapat en el seu propi laberint: necessita que PSOE i Junts restableixin les seves relacions per evitar la caiguda del Govern, però, al mateix temps, la reconciliació desmunta el seu relat que Junts acabarà fent president Feijóo.

El processisme en hores baixes

El més dramàtic és que ERC i Junts han passat d'enfrontar-se a l'Estat espanyol a barallar-se per les engrunes d'un Sánchez moribund. Això demostra la feblesa dels partits processistes després del gir pragmàtic (Junqueras el 2019, Puigdemont el 2023). Descartada la via unilateral més enllà de la retòrica, i amb les enquestes electorals en contra, als líders processistes només els queda el tacticisme per conservar el poc poder que els queda -i aquest és a la Moncloa.

A Junts veuen el moviment de Pedro Sánchez com un triomf, i creuen que els pot reforçar electoralment. Les relacions continuen trencades i el discurs oficial és que Junts mantindrà per ara la seva posició de ruptura. Però des de Waterloo també estan buscant la manera de reconduir la situació, conscients que la caiguda de Sánchez posa en risc la presència de Junts a les estructures de poder de l'Estat.

A ERC temen que la intransigència de Junts despulli encara més la seva submissió al PSOE i al PSC. Els republicans són els més fidels a Sánchez tot i els escàndols de corrupció i l'incompliment del finançament singular. Això provoca incomoditat en sectors de la pròpia Esquerra, que veuen en Rufián una rèmora per als interessos del partit.

De desafiar l'Estat a viure'n

Uns i altres estan apareixent com a actors submisos al PSOE, però en aquesta batalla particular Junts està aconseguint marcar els socialistes de manera més eficaç. Tot i això, caldrà veure també quin impacte té una possible reconciliació amb els socialistes, que pot ser interpretada com l'enèsim farol d'un Puigdemont sense credibilitat.

Mentre els dos partits continuen en la seva desorientació ideològica i amb greus problemes demoscòpics, aquesta setmana hem assistit a la unió de les fraccions d'esquerres de Junts que intenten frenar el gir a la dreta com a antídot contra Aliança Catalana. A ERC Joan Tardà ha formalitzat la seva corrent d'esquerres i Rufián continua buscant aliats per a un gran front progressista a nivell estatal.

Tot això afegeix més confusió a ERC i Junts, que estan perdent a marxes forçades la confiança de l'electorat independentista. Això ajuda a entendre millor per què han passat de demanar un Estat propi a buscar l'acomodament en aquest Estat com a mode de supervivència.