L'enfonsament del Consell de la República obliga Puigdemont a canviar d'estratègia

El 8 de març del 2018, després de proclamar la independència unilateral de Catalunya en fals i fugir a l'estranger per no ser detingut, Carles Puigdemont va fundar el Consell de la República. La seva idea era que funcionés com un govern paral·lel a l'exili, per mantenir la seva legitimitat com a “president a l'exili” davant del govern intervingut pel 155 a Catalunya. Aquesta va ser la base de l'anomenada estratègia judicial o l'estratègia de l'exili, que anys després s'ha revelat com un fracàs.

El Consell de la República va començar a fer aigües a mesura que el Procés va anar perdent manxa, i molts dels seus militants van començar a donar-se de baixa. No van trigar a aparèixer acusacions d'autoritarisme. Sectors crítics van acusar Carles Puigdemont i Toni Comín de liquidar la democràcia interna, procés que va culminar amb la supressió de l?òrgan legislatiu durant les negociacions amb el PSOE.

Els recents escàndols econòmics, amb Toni Comín a l'ull de l'huracà, han acabat enfonsant un projecte que ja anava a la deriva. La crisi del Consell de la República certifica el fracàs de l'estratègia de l'exili de Carles Puigdemont i l'obligarà a fer un tomb. L'expresident es va retirant a poc a poc del front europeu, on ja no queda gairebé ningú dels seus, per centrar-se en la política nacional i autonòmica.

De Waterloo a Madrid i Catalunya

Després de les acusacions de malversació, el Consell de la República ha decidit delegar a dos membres de l'executiva la gestió econòmica que ara requeia de manera exclusiva a Toni Comín. L'exconseller manté la vicepresidència, però el seu paper al Consell ara queda molt limitat. Un cop per a Toni Comín, que sense poder exercir com a eurodiputat i sense poder al Consell es veu condemnat a la irrellevància.

Fa dies que a Junts es comenta que Toni Comín és un cadàver polític, però la seva mort també és la del Consell. Puigdemont mateix ha començat a fer-se a la idea que la via de l'exili ja no dóna fruits i cal centrar-se en altres espais. Concretament al Congrés, on Junts segueix tenint la clau de la governabilitat, ia Catalunya, on Junts aspira a arrabassar la Generalitat al PSC.

La consigna és utilitzar les institucions europees només per llançar missatges concrets –per exemple sobre el català– i mantenir així cert ressò internacional. Però no cal continuar gastant energies en batalles judicials que ja no es creu ningú ni tenen un impacte directe a la política nacional o catalana. La “normalització” de Salvador Illa els obliga ara a jugar a un terreny més concret i menys allunyat.

Enfortir el partit

Una de les raons del declivi de Junts ha estat la divisió interna, la manca de jerarquia i la seva desconnexió amb la cúpula a Waterloo. El partit es consumia a la guerra interna Turull-Borràs sense que ningú sabés gaire bé qui manava, i amb Puigdemont sense càrrec orgànic i lliurant la seva pròpia guerra particular. Els acords amb el PSOE van ser l'inici d'una recentralització que va culminar amb el congrés de Calella, el 27 d'octubre passat, amb Borràs apartada i Puigdemont ostentant el comandament absolut.

Això obliga Carles Puigdemont a tenir un paper més directe en el dia a dia de la política espanyola i catalana. L'expresident està liderant l'estratègia de Junts al Congrés i també, a través d'Albert Batet, al Parlament de Catalunya. Puigdemont ha donat instruccions d'aixecar el peu de l'accelerador amb el Govern de Pedro Sánchez i, en canvi, endurir l'oposició a Catalunya per asfixiar Illa.

El congrés nacional de Calella ha obert una nova etapa a Junts, que Puigdemont vol convertir en un partit jerarquitzat però alhora divers. Això converteix el partit en el nou instrument de Carles Puigdemont per rellançar la seva figura a mesura que el Consell de la República va perdent pes. A poc a poc, doncs, assumeix el fracàs de la seva estratègia que l'obliga a tornar a abandonar la ficció per tornar a la política real.