La dreta té un problema a Catalunya

Les últimes eleccions catalanes van deixar un parlament fragmentat i dividit en dos blocs ideològics, el progressista (PSC, ERC, Comuns i CUP) i el conservador (Junts, PP, Vox i AC). Paral·lelament, segons les últimes enquestes d’opinió, la societat catalana està experimentant un ràpid gir ideològic cap a la dreta. Això contrasta amb l’activitat parlamentària quotidiana: mentre l’esquerra sol votar sempre unida, més enllà de les seves diferències, les formacions conservadores solen mostrar-se desunides.

La desunió dels partits conservadors impedeix capitalitzar l’oportunitat que brinda el moment actual per traslladar el ‘pèndol’ a l’activitat parlamentària. Mentre el bloc d’investidura es consolida, la dreta és incapaç d’oferir una alternativa al Govern Illa. Els matisos ideològics, els interessos estratègics i la divisió nacional impedeixen una unitat d’acció contra l’esquerra en decadència.

Aquesta setmana hem tingut un exemple amb la presentació d’una moció per eliminar les Zones de Baixes Emissions (ZBE). La mesura, que podria cohesionar ideològicament la dreta, ha acabat amb el vot solitari de Vox. Junts i el PP s’han alineat amb l’esquerra, mentre que AC, que coincideix plenament amb Vox en aquesta qüestió, ha votat en contra perquè la moció estava redactada en castellà.

Aquestes dissensions estan fent que l’esquerra pugui aprovar les seves lleis amb relativa comoditat, mentre que la dreta és incapaç de consensuar mesures. Ni tan sols d’exercir una pressió més o menys coordinada contra un govern, el de Salvador Illa, extremadament feble. Això impedeix traslladar a l’activitat legislativa el sentir majoritari de la societat en moltes qüestions.

En la pràctica, encara que propostes com Vox i Aliança Catalana no deixen de pujar, la política a Catalunya continua estant condicionada per minories socials i les restes d’un processisme agonitzant. Això pot acabar frenant l’ascens d’aquests partits si no es mostren com a útils en l’activitat parlamentària diària.

Una oposició desunida davant un govern feble

La descomposició política després dels anys del Procés ha deixat un parlament fragmentat, amb un govern feble i una oposició dividida. Ni tan sols se sap qui lidera l’oposició a Catalunya. Junts és incapaç de presentar una oposició dura mentre continua navegant en la confusió ideològica, i davant el buit, Alejandro Fernández (PP) s’arroga el paper de cap de l’oposició.

Junts intenta de vegades marcar perfil conservador amb figures com Canadell o Vergés, mentre en altres treu a passejar els Colominas de torn. La desorientació es fa més evident amb la distància entre el poder local juntaire (els alcaldes) i la direcció o una part del grup parlamentari. A més, la incompatibilitat amb PP i Vox els porta moltes vegades a alinear-se amb PSC, ERC, Comuns i la CUP.

Un altre factor que impedeix la unitat de la dreta és la competència soterrada entre PP i Vox. Encara que a Catalunya la relació és més cordial que en l’àmbit nacional o en altres comunitats, la tensió existeix. Vox fica el PP al sac del bipartidisme, mentre que el PP critica l’oportunisme de Vox i la seva visió desconnectada de la realitat. Cal recordar, a més, que tots dos competeixen pel mateix espai electoral i, per tant, no tenen concessions l’un cap a l’altre.

Junts i Aliança: una fórmula descabellada?

Un altre factor a tenir en compte és l’aïllament d’Aliança Catalana, que és víctima del cordó sanitari de Junts però alhora rivalitza amb PP i Vox en l’eix nacional. Amb l’orriolisme es dona a més una altra paradoxa: tot i que les enquestes la situen ja a prop de ser segona força al Parlament, en la pràctica continua al grup mixt amb dos diputats.

Això lliga de mans i peus Orriols, que més enllà de la popularitat de les seves intervencions, no té capacitat d’iniciativa legislativa. El futur de la dreta passa precisament per l’abast de l’efecte Orriols a les pròximes eleccions, i el seu impacte en la política catalana.

D’això dependrà també l’evolució de les relacions entre Junts i Aliança Catalana, l’entesa de les quals sembla ara una quimera, però que molts ja plantegen com una solució ineludible a la llarga. Mentrestant, el dubte és si l’actual desunió de la dreta al Parlament, des de Junts fins a Vox, pot acabar perjudicant-los i beneficiant paradoxalment l’esquerra. Les enquestes somriuen per ara a la dreta, però les pròximes eleccions són el 2028 i la partida se’ls pot acabar fent massa llarga.

En definitiva, tenim una majoria social cada cop més àmplia que reclama mà dura amb la seguretat, la immigració i les ocupacions, o indignats amb la DGAIA, el col·lapse dels serveis socials i l’ofec fiscal. Però quatre partits conservadors que es disputen les mateixes mesures i que després, moltes vegades, són incapaços de tirar endavant al parlament.