CUP i Comuns, els partits de l’elit

Aquesta setmana hi ha hagut a les xarxes una polèmica que ens serveix per entendre la realitat sociopolítica que hi ha darrere dels partits. Dilluns passat, un usuari que respon al nom d’“Arqueòleg” compartia unes dades sobre el nivell educatiu dels votants.

Segons aquestes dades, VOX és el partit amb uns votants menys formats (el partit amb més persones que només tenen l’ESO). En un sentit similar, AC és el partit amb més votants que tenen una FP. Per la seva banda, CUP i Comuns són (i amb força diferència) els partits amb els votants més formats. La CUP, per exemple, és el partit amb més màsters, mentre que els Comuns destaquen en doctorats.

Donat el perfil “antifeixista” de l’usuari que compartia aquestes dades, era d’esperar una explicació molt sofisticada d’aquesta situació. Segons diu, “el mercat laboral ha dividit ideològicament la classe obrera, els treballadors manuals no qualificats han estat marginalitats de l’economia global per la robotització, la IA i la competència amb treballadors migrats i això els ha portat a votar l’extrema dreta”. En aquest sentit, conclou l’usuari, “l’esquerra continua nodrint la seva base de votants a les assemblees i sindicats universitaris i el seu discurs, complex i erudit, el fa molt més atractiu en la classe treballadora culta i qualificada, però no arriba a la manual i no qualificada”.

El cas és que la situació descrita per aquest usuari no és cap novetat. De fet, la sociologia electoral és un dels àmbits més ben estudiats de les ciències polítiques. Ara bé, l’“Arqueòleg” no assenyala altres àmbits d’aquesta qüestió que estan igualment estudiats o que almenys tenen una interpretació diferent de la que es vol suggerir.

Allunyament absolut de la realitat

Certament, l’esquerra contemporània es nodreix fonamentalment de classes mitjanes i altes d’extracció universitària. Ara bé, no totes les carreres universitàries tenen el mateix perfil. I és que molts d’aquests votants formats de partits d’esquerres provenen de lletres i ciències socials. Això és clau.

Donada la mala perspectiva laboral d’aquests estudis i la seva penetració urbana, moltes persones que surten de les facultats de lletres desenvolupen un sentiment de ressentiment o pèrdua. De fet, ells també s’inclouen dins la categoria de “perdedors de la globalització”. Més en particular, se sap per la sociologia electoral de Podemos durant el 15-M que estem davant d’un home jove, urbà, precari i molt format en àmbits de lletres.

Això explica que els famosos “xiringuitos” no siguin altra cosa que un embornal de les facultats de ciències socials. Assumpte diferent és que, per la seva nul·la producció econòmica, els llocs disponibles siguin molt escassos. Això també explica que molts partits d’esquerra serveixin de pedrera per als xiringuitos i viceversa. N’hi ha prou de repassar aquests ens administratius per comprovar que gairebé tots tenen a veure amb l’antiracisme, l’ecologisme, el pacifisme, l’urbanisme i coses per l’estil.

Després, pel que fa a l’erudició i complexitat del discurs d’esquerres cal assenyalar que no estem davant d’aquesta erudició o complexitat. En el millor dels casos són barroquismes acadèmics amb una escassa relació descriptiva amb la realitat. De fet, partits com la CUP s’han convertit en mems en aquest punt. Fa uns mesos, per exemple, Laure Vega (CUP) demanava una renda universal per “dir no a situacions de violència de qualsevol tipus i sí a la llibertat suficient en termes republicans de base material com per poder esdevenir i recrear tota la potència humana”:

Per aquesta raó, Comuns i CUP tenen una incapacitat congènita per assumir les problemàtiques reals i simples dels barris populars. Així, per exemple, cada dia intenten quadrar el cercle quan parlen de multireincidència, mercat immobiliari o pressió demogràfica. El resultat és que ‘de facto’ Vox o AC representen la classe obrera.

En suma, no és cap novetat que l’esquerra contemporània sigui en essència un resultat del mateix sistema. Més en particular, és un resultat dels fills de les elits, que no troben cap lloc en la realitat de l’economia productiva.