Multireincidència i padró: com el municipalisme està impulsant el gir cap a la dreta a Catalunya

Les declaracions de l'alcalde de Junts a Vic, Albert Castells, culpant l'“arribada massiva de persones” del “col·lapse” dels serveis públics, han causat un gran rebombori. Però no és un cas aïllat. Un nombrós grup de representants locals de Junts han encapçalat la revolta contra la multireincidència i el padró universal que ha acabat a les agendes dels principals partits.

Diversos alcaldes de Junts fa temps que demanen una reforma legislativa per endurir el codi penal contra els multireincidents, i més competències per regular el padró. Entre ells destaquen l'alcalde de Calella, Marc Buch, el de Figueres, Jordi Masquef, el de Martorell, Xavier Fonollosa, o el mateix Castells a Vic.

Però també han seguit aquesta línia els alcaldes de Cabrera de Mar (Òscar Fernández), Sant Quintí (Bernat Catasús), Santa Fe del Penedès (Jordi Bosch), Sant Cugat (Josep María Vallès), Maçanet (Natàlia Figueres), Sant Climent de Llobregat (Isidre Serra) i Font-rubí (Xavier Lluch).

Aquest moviment ha estat essencial per obligar la cúpula de Junts a accelerar el gir a la dreta iniciat per Puigdemont després de l'arribada de Sílvia Orriols a l'alcaldia de Ripoll. El major èxit d'Aliança Catalana ha estat marcar l'agenda política catalana. Sense anar més lluny, va ser Orriols qui va trencar el tabú sobre el control del padró que ara defensen sense complexos cada cop més alcaldes a Catalunya.

Des de PSC i ERC fins a Comuns i CUP 

Tot i que no tot es redueix a l'assimilació de l'orriolisme com a estratègia electoral, sinó que també hi ha un pragmatisme lògic. Els alcaldes i regidors són els que pateixen diàriament en la seva pell les conseqüències d'anys de polítiques bonistes. És lògic que al final siguin ells, els encarregats de la gestió diària dels problemes més immediats dels ciutadans, els que guiïn uns dirigents distanciats de la realitat.

De fet, aquest moviment d'oscil·lació a la dreta no és exclusiu de Junts i arriba a tots els colors polítics amb més o menys intensitat. Diversos alcaldes socialistes, des de Fèlix Larrosa, a Lleida, fins a Mireia González, a Santa Coloma de Gramenet, han aprovat plans de xoc contra la multireincidència. Aquesta darrera en coordinació amb Xavier García Albiol, alcalde del PP, que ha passat de ser un apestat a l'ecosistema polític català a un model transversal de lluita contra la delinqüència.

Fins i tot representants locals d'ERC i Comuns han adoptat posicions que serien impensables als seus partits a nivell nacional. Com Marc Aloy, alcalde de Manresa, que va passar de titllar d'“extrema dreta” aquells que denunciaven l'augment de la inseguretat a la ciutat, a demanar ajuda contra la multireincidència. O el tinent d'alcalde a Lloret de Mar pels Comuns, Friedric Guich, que va criticar el padró universal perquè “afavoreix la immigració il·legal”.

També hem vist un gir pragmàtic en representants locals de la CUP com l'alcalde de Girona, Lluc Salellas, que va reclamar més presència policial i mà dura contra la multireincidència i l'okupació. Això va provocar un incendi dins la mateixa CUP, demostrant la distància entre qui trepitja el carrer cada dia i qui fa política des dels despatxos.

De l'auge de la CUP a l''efecte Orriols'

Ara està passant quelcom semblant però a la inversa al cicle electoral 2011-2015, quan el poder territorial va condicionar la política nacional a Catalunya. Les eleccions municipals de 2011 van marcar el gran salt de la CUP, que va multiplicar per cinc els seus resultats aconseguint 100 regidors i quatre alcaldies. Les de 2015, que van consolidar el seu creixement, van ser clau per a l'entrada de la CUP al Parlament.

Convergència i Unió va guanyar aquelles eleccions municipals de 2011, però les grans triomfadores van ser les esquerres amb 4.000 regidors (2.115 del PSC, 1.377 d'ERC, 400 d'ICV i 100 de la CUP). Allò va marcar una tendència a l'alça de l'esquerra després d'una travessia pel desert després del fracàs del Govern Tripartit. La tendència es va confirmar el 2015, amb la irrupció d'Ada Colau a Barcelona.

Durant aquells anys, el municipalisme va ser també fonamental com a impuls del procés independentista, amb iniciatives com la consulta d'Arenys de Munt (2009) i la creació de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) el 2011. El municipalisme va liderar l'oscil·lació del pèndol cap a l'esquerra i el processisme i va consolidar l'elit política que va governar la dècada següent.

Ara s'està produint el mateix a la inversa, i el municipalisme està actuant com a accelerador del canvi social cap a la dreta. L'alcaldia de Sílvia Orriols a Ripoll, el 2023, marca l'inici d'aquest canvi que s'estén per tots els municipis per elevar-se a les cúpules dels partits. Les eleccions municipals de 2027 seran clau per observar l'abast d'aquest procés de transformació.