Es compleixen 10 anys de la 'jugada mestra' per proclamar la independència en 18 mesos

La Diada que ha posat l’últim clau al taüt del processisme coincideix irònicament amb el desè aniversari de les eleccions que els van donar la majoria. Les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre de 2015 es van presentar com uns comicis plebiscitaris. Junts pel Sí va obtenir una aclaparadora majoria de 62 diputats després d’haver presentat una fulla de ruta que prometia la proclamació de la independència en 18 mesos.

Oriol Junqueras, Muriel Casals, Raül Romeva, Carme Forcadell i Artur Mas, van posar eufòrics en vigílies de les eleccions. “Si la ciutadania elegeix una majoria de diputats a favor de la independència, s’iniciarà un procés cap a la creació d’un estat independent”, van prometre.

Tot i que els deu diputats de la CUP van atorgar la majoria absoluta a l’independentisme, la fulla de ruta mai es va dur a terme. El major engany de la classe política catalana va conduir a una profunda crisi social el preu de la qual encara estem pagant. Tanmateix, els líders que van perpetrar l’engany continuen al capdavant dels partits sense assumir responsabilitats.

Jugada mestra: la independència en 18 mesos

Aquella aventura va començar el mes de maig de 2015, quan ERC, CDC, Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana van signar un preacord per integrar una llista electoral unitària. Partits i entitats es van unir entorn d’una fulla de ruta que prometia proclamar la independència de Catalunya en divuit mesos.

El “procés cap a la creació d’un Estat independentista” constava de dues fases. 

• Primera fase: si l’independentisme obtenia la majoria absoluta després de les eleccions del 27-S, formarien un govern de concentració entorn de la presidència d’Artur Mas. Aquest govern tindria la missió de crear les estructures d’estat necessàries per proclamar la independència. Van prometre iniciar un procés constituent que culminaria en la “desconnexió” de l’ordenament jurídic espanyol.
• Segona fase: Un cop aprovades les lleis de transitorietat i procés constituent, se celebrarien unes eleccions constituents per a la culminació d’un estat independent. S’aprovaria una Constitució catalana, i se celebraria un referèndum per a la seva ratificació.

Després de les eleccions, la CUP va investir un govern de concentració independentista a canvi de la liquidació política d’Artur Mas. Aquest va fer un pas al costat i Carles Puigdemont va ser proclamat president de la Generalitat. El Parlament va proclamar la declaració d’inici del procés d’independència, amb 72 vots a favor, 63 en contra i cap abstenció.

Però després de l’estrepitós fracàs del Procés a l’octubre de 2017, els líders processistes van reconèixer que mai no van preparar les anomenades “estructures d’estat”. Des del 10 de gener de 2016 (investidura de Puigdemont), fins al 27 d’octubre de 2017 (declaració fallida de la independència), el que hi va haver va ser una fugida endavant.

De la jugada mestra a l’apocalipsi

Si la preparació de la independència va ser un desastre, la gestió del fracàs va ser encara més desastrosa. Després de la proclamació fallida de la independència (els famosos vuit segons), cadascú va fer la guerra pel seu compte. Alguns líders van decidir fugir a l’estranger, mentre que d’altres es van quedar per enfrontar-se a la justícia espanyola. 

Junts pel Sí es va dissoldre per donar lloc a una guerra fratricida entre ERC i Junts. Carles Puigdemont es va entossudir en la creació d’un “govern legítim a l’exili”, i va basar la seva estratègia en la batalla judicial contra l’Estat espanyol. Oriol Junqueras, després del seu pas per la presó, va iniciar una estratègia de la distensió consistent a pactar amb les esquerres espanyoles (PSOE i Podemos).

Les entitats independentistes van patir un ràpid procés de descomposició que les va portar a sotmetre’s als partits (Òmnium a ERC, l’ANC a Junts). Això va suposar la fi de la transversalitat del moviment, que juntament amb la desmobilització fruit de la repressió i la frustració, va sentenciar de mort l’independentisme. Així ha acabat la dècada processista que va començar el setembre de 2015, fa avui justament 10 anys.