Aliança Catalana rebria 300.000 nous votants: D’on venen?

El fenomen Orriols ha irromput a la política catalana amb tanta força com desconcert. Experts i assessors dels principals partits treballen a destall per intentar desxifrar la incògnita d'Aliança Catalana. Ja que el seu creixement s'alimenta de la descomposició dels partits tradicionals, el més interessant és saber de quins espais provenen els nous votants.

Les darreres prospeccions electorals donen a Aliança Catalana un 12% i 19 diputats, sobre una base potencial de 430.000 votants. D'aquests, només uns 115.000 representarien la base dels seus votants a les autonòmiques de 2024. Hi ha, per tant, uns 315.000 nous electors que, provinents d'altres partits, donarien la seva confiança a Orriols.

Aquí rau l'interès del creixement d'Aliança Catalana. Observant la procedència dels seus nous vots, assistim a un fenomen transversal que ja no es pot subscriure a l'"extrema dreta". I que capgira la política catalana, qui sap si de manera irreversible.

Sobretot de Junts, però no només

És indubtable que les bases desencantades de Junts són la gran pedrera de vots d'Aliança Catalana. Es tracta d'un electorat nacionalista i conservador, ressentit amb la “traïció” de Carles Puigdemont i amb la deriva ideològica woke heretada del processisme. Dels 300.000 nous votants d'Orriols, la meitat, 150.000, provindrien de Junts.

Però Aliança Catalana rep també nous votants provinents de l'espai progressista català. Uns 65.000 vindrien de PSC, ERC i els Comuns. Una mostra més de l'enfonsament de l'esquerra després d'una dècada de polítiques nefastes que han portat Catalunya al col·lapse.

Una part important, uns 70.000, vindrien dels electors que es van abstenir en els darrers comicis en no sentir-se representats per cap projecte. A la dreta, Aliança Catalana recull també uns 30.000 sufragis d'exvotants de PP i Vox.

Som, doncs, davant d'un fenomen transversal que va des de l'independentisme indignat fins a l'esquerra desencantada i la nova dreta en ple procés de recomposició. També de l'abstencionisme, característic de la fase de transició que caracteritza la Catalunya postprocessista. Això obre una nova fase de la política catalana, amb la creació de noves hegemonies.

On és el sostre d'Aliança Catalana?

Aquests resultats anuncien un creixent potencial d'Aliança Catalana com a nou vector de la política catalana. La pregunta és quin recorregut té i on és el seu sostre. El projecte orriolista té serioses potencialitats però també riscos associats que cal contemplar.

D'una banda, hi ha el potencial de creixement que s'alimenta de la ràpida descomposició dels espais tradicionals. En aquest sentit, el temps corre a favor seu. Sobretot per la precipitada caiguda del processisme, sobretot d'ERC i Junts, i per la pèrdua de força del PSC, llastat per la crisi del PSOE i per la hipoteca dels seus socis ERC i Comuns.

A més, el partit està duent a terme una ràpida implantació territorial que coincideix amb la popularitat de Sílvia Orriols gràcies a la seva projecció parlamentària. Tot això ha ajudat també a trencar el cordó sanitari mediàtic i a entrar en una fase de normalització.

La primera gran prova de foc seran les eleccions municipals, claus per a la recomposició del tauler polític català. Després vindran les autonòmiques, on molts ja somien amb una batalla cos a cos entre Salvador Illa i Sílvia Orriols. Pel camí hi ha les generals, que obliguen a plantejar a Aliança Catalana la necessitat de disputar també aquest partit.

Tot i que no tot són avantatges, i l'orriolisme es troba també amb algunes amenaces. Principalment la limitació aritmètica que dificulta els pactes polítics i converteix AC més en un problema que en una solució. Per això, si els seus camins no acaben convergint amb els de Junts, la seva única sortida és una hegemonia política incontestable.