El xou de Pedro Sánchez

Confirmat: els cinc dies de retir espiritual que es va prendre Pedro Sánchez no eren més que un circ, un farol, un xou, un paripé. Després de gairebé una setmana paralitzant políticament el país de forma insensata i deixant que els seus escampessin la idea que dimitiria, finalment ha sortit per dir que no, que després de pensar-ho molt, al final segueix.

El problema no és que segueixi. El problema és el seu perillós discurs i la seva manera de fer aquests darrers dies. Que tampoc és que sigui una novetat. Però, encara que semblava complicat, ha fet un pas més a la idea de l'“amb mi o contra mi”.

Pedro Sánchez construeix el relat que això és una lluita entre el bé i el mal. El bé, evidentment, és ell. I el mal, l'oposició, els jutges que investiguen i els mitjans de comunicació que publiquen informacions.

En una barreja de victimisme i autoritarisme, Pedro Sánchez ens ha tornat a deixar clar que “la democràcia” és ell. Que la lluita contra els bulos és ell. Que “la dignitat i el sentit comú” és ell. I aquell que no el segueixi és un reaccionari que ha de ser apartat, silenciat o purgat. Un intent d'oda al líder sense precedents en democràcia que, de passada, envia un avís a la resta de formacions de l'esquerra: tots a remolc meu i sense dir ni piu.

A Pedro Sánchez no li ha importat utilitzar la dona per fer-se (encara més) la víctima, reforçar la seva figura i marcar-se nous objectius. Uns objectius que ja veurem fins on arriben. De moment, queda clar que la justícia i els mitjans de comunicació ja estan al punt de mira. Mal auguri per a una democràcia. I, mentrestant, que la gent surti i agiti els carrers. Perquè el xou de Pedro Sánchez no s'ha acabat. Al revés. Veurem fins on arriben les seves intencions.

A més, el president del govern espanyol ha aparegut com si ell no hagués jugat mai a això de la crispació, quan ha estat ell qui ha acusat de “fatxosfera” a qui no li segueix la corrent. Com si ell no hagués parlat mai d'aixecar murs. Com si ell no hagués utilitzat mai 'fake news' contra Feijóo. Com si ell no hagués acusat de corrupció un germà d'Isabel Díaz Ayuso a qui ningú no li va poder atribuir cap delicte.

Que precisament ell ens parli de lluitar contra el fang té la seva ironia. Que el màxim valedor de l'“amb mi o contra mi” parli de crispació i divisió, també.