El fenomen de la ultradreta: error i fracàs del 'cordó sanitari'

Els partits polítics de qualsevol signe, mentre no hagin estat declarats il·legals en aplicació de la Llei Orgànica de Partits Polítics, «expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i a la manifestació de la voluntat popular i són instrument fonamental per a la participació política», article 6 de la Constitució espanyola.  

Una altra cosa és que l’orientació ideològica i el programa d’un partit no agradin, que resultin, fins i tot, repel·lents. Això ho han de jutjar els ciutadans, que optaran per simpatitzar-hi o no i els electors per votar-lo o no. 

Que altres partits declarin el boicot a un partit concret, que li posin un «cordó sanitari»,   és una extralimitació de la seva funció, una falta de respecte de la pluralitat ideològica i política, reconeguda a la Constitució (articles 6 i 16), a més d’una pretesa superioritat moral, inacceptable.

El «cordó sanitari» a un partit polític és una contradicció en societats obertes, plurals, liberals i constitucionalitzades, retalla llibertats. 

Els partits procesistes són proclius a la tàctica d’una condemna moral i d’una contenció extrapolítica de l’adversari. Els independentistes van dictar una vergonyosa fàtua política contra el PSC, i ara hi tornen contra Vox i Aliança Catalana, dos partits d’extrema dreta que no han estat il·legalitzats, que tenen els mateixos drets que els volen condemnar a l’ostracisme. Mentre llurs activitats no es tradueixin en actes penalment punibles, formen part de l’espectre polític de la societat catalana que és d’una composició molt diversa i que es troba en un estadi d’evolució complex, i distorsionada per l’independentisme.

L’experiència del «cordó sanitari» a la ultradreta mostra tant la inutilitat com l’error estratègic d’aquesta pràctica. D’una banda, no impedeix que els electors els votin, i, un cop elegits, els diputats de la ultradreta entren plenament en l’equació parlamentària i són candidats legítims  als càrrecs públics. 

De l’altra banda, el «cordó sanitari» crea una falsa seguretat, és una mena de «línia Maginot» mental, darrere la qual no cal fer res, simplement esperar, quiets, muts i tranquils, que «No passaran». Aquesta mentalitat «Maginot» és una derrota ideològica. 

Abunden les veus, intel·lectuals i polítiques, dient que “No s’ha de respondre a la ultradreta”. Gravíssim error. Qui calla atorga, si més no cedeix la raó. És el que perceben molts electors: «Si ningú no els contradiu, deuen tenir raó, els votaré».

A les eleccions autonòmiques catalanes de 2021, deu candidatures no arribaren als 5.000 vots cadascuna d’un cens de 5.632.962 electors, Vox en va obtenir 218.121; no se’n va treure cap lliçó, se’l continuà ignorant i Vox prosseguí escampant amb total impunitat dialèctica la ideologia ultradretana. Una cosa és no voler acords amb Vox —el PP passa del «cordó», governa a Autonomies i Ajuntaments amb Vox— i l’altra no refutar les seves nefastes idees, no rebutjar explícitament les seves propostes, no denunciar-hi la falta de qualitat democràtica. 

Des de quan contradir un mentider o desmuntar una fal·làcia és afavorir l’autor?

La tesi que debatre amb l’extrema dreta equival a facilitar la divulgació de les seves idees, amb el risc de contagiar-se’n, és equivocada, és fer-los el joc, és desconfiar de la bondat  i la  potència dels arguments  de la democràcia, és, paradoxalment, acostar-los al poder. 

I, a més, el «cordó sanitari» ja els va bé. La pretesa funció original d’aïllament s’ha invertit, ara els protegeix, els estalvia haver de demostrar res. No rebatre les idees de Vox i d’Aliança Catalana els permet ocultar com en són de negatives, injustes i impracticables.

Probablement, hi haurà representants  de dos partits d’extrema dreta al Parlament, seran de signe polític oposat, però compartiran molta ideologia, sobretot en relació amb la immigració, i distorsionaran el debat parlamentari i la formació de majories.

A més de lamentar-ho, siguem conscients que ens ho hem merescut. Apliquem-nos a buscar-hi remei  per a les següents eleccions, canviant d’estratègia enfront de l’extrema dreta, canvi que comporta  abandonar la passivitat dialèctica, mullar-se, fins i tot, sollar-se en el combat ideològic contra polítics sense escrúpols.