Són unes eleccions autonòmiques

El que es vota el 12-M a Catalunya, segons l'Estatut d'Autonomia, són programes de govern autonòmic. Espanya és un país descentralitzat, com altres països d'Europa, això vol dir que part de les competències de l'Estat s'exerceixen des dels territoris on s'apliquen.

Aquesta senzilla regla política, que és un progrés democràtic i de gestió basada en la proximitat als ciutadans, ha estat llargament tergiversada pels partits independentistes, els que han anat succeint CDC a partir de la seva fallida política i moral, més ERC, refundada entorn del secessionisme i l'abandó del republicanisme civil, i la CUP, un conglomerat nacionalpopulista d'esquerra Woke.

Tots ells han presentat les anteriors eleccions autonòmiques des del 2012 com a plebiscitàries de la independència. Afavorits per la llei electoral vigent, que per això rebutgen actualitzar-la, van obtenir la majoria en escons al Parlament, fet que es va traduir en els governs independentistes presidits per Artur Mas, Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès de rebot, els quals van desviar el poder institucional de la seva funció estatutària: l'autogovern de Catalunya, fent-lo servir irregularment en l'intent de crear unes condicions estructurals per a la secessió de Catalunya.

El resultat ha estat que, per descomptat, no han aconseguit la independència de Catalunya —impossible a tots els ordres— i han desaprofitat els mitjans i els recursos de què disposaven; és més, els van malbaratar i, a sobre, la virtut de la descentralització de les competències va esdevenir un greu inconvenient, ja que no es governava aquí i no es podia governar des de fora. Catalunya ha patit durant més d'una dècada un dels pitjors governs autonòmics d'Espanya.

Fracassat sens dubte l'independentisme, les eleccions del 12-M recuperen el seu sentit estatutari: l'elecció del programa d'autogovern de Catalunya. La ideologia independentista muntada sobre la il·lusa independència en menysprear l'autonomia desaprofitava les potencialitats d'aquesta.

La Generalitat de Catalunya és un dels autogoverns regionals més amplis d'Europa, té la competència exclusiva de 57 blocs de matèries, comprenent les significatives d'educació, sanitat, llengua, cultura, dret civil, règim local, funció pública, mitjans de comunicació social , organització del territori, obres públiques i organització de ladministració. Sobre aquestes matèries atura íntegra la potestat legislativa, la potestat reglamentària i la funció executiva. A més, a Catalunya comparteix competències pròpies de l'Estat i n'executa altres de l'Estat.

La Generalitat i les empreses públiques van disposar el 2023 d'un pressupost de 45.359 milions d'euros, de més de 290.000 empleats públics, d'una policia integral de 18.643 efectius, ampliable fins als 22.006 agents. La població de Catalunya el 30 de desembre del 2023 era de 8.021.049 habitants i el PIB anual va pujar a 255.154 milions d'euros (una considerable riquesa mal repartida). Estem davant d'unes dades macroeconòmiques que ja voldrien per a si alguns Estats.

Es tracta, precisament, de gestionar tot això tan bé com sigui possible pel bé comú dels catalans. En aquest punt cal recordar que el 2023 el risc de pobresa o exclusió social a Catalunya afectava un 24,4% de la població, fet que suposa l'aterridora xifra de 1.957.000 persones.

Els programes dels partits independentistes manquen de tota credibilitat social, Puigdemont i Aragonès no mereixen cap confiança com a governants, han deixat prou provat el seu mal govern i la seva inclinació per les irregularitats, encara que ara diguin que posaran més atenció a les “coses”, ho seu són les “no-coses” de la independència.

De fet, els dos programes de govern realment confrontats són el del PSC de Salvador Illa i el del PP d'Alejandro Fernández, els programes dels independentistes són per a un “mentre tant” autonòmic en què no creuen.

Pot semblar una reducció que no agradarà a molts, però és la realitat del 12-M, amb, a més, l'oportunitat de la fi de l'èpica processista i la tornada a la normal vulgar d'unes eleccions autonòmiques, en què es dirimeix, no una hipotètica independència de Catalunya, sinó que els serveis funcionin, es redueixi el risc de pobresa, es creïn oportunitats de desenvolupament col·lectiu i la Catalunya oficial surti de l'entotsolament independentista per tornar a participar en la carrera del progrés, en què té molt a dir .