Sobreviuran les dones?

Com a feminista, trobo que aquests Jocs Olímpics han deixat l’escena més trista que hom podia imaginar. Ha costat anys i panys que l’esport femení fos respectat, evidentment en unes disciplines més que en unes altres, i quan semblava que el camí havia emprès la direcció correcta, en aquest món de diversitat i purpurines que ens ofereix l’esquerra woke, ens han colat un gol per tota l’esquadra: les infiltracions dels individus no menstruants o no gestants (els portadors de cromosomes XY, transsexuals o intersexuals, els homes de tota la vida).

Aquestes actuacions ja havien estat denunciades en altres competicions, però quan tot es considera feixisme, la crítica es criminalitza i s’atribuïren aquestes denúncies a la imaginació de l'extrema dreta i dels grupuscles feministes transexcloents —insultades amb el mot TERF—. S’havien denunciat casos, entre d’altres, a l’atletisme, la natació o l’halterofília, però a París, com tots hem pogut veure, amb la boxa s’ha anat ja massa enfora. 

En els darrers temps, un dels fenòmens de la incoherència woke més assenyalats és l’activisme LGTBI+ que duen a terme a Occident i que contrasta amb les grues de les quals penja la diversitat en els països dels seus aliats islàmics, sobretot a l’Iran. S’han fet mems molt socorreguts per a sintetitzar-ho: el de «Queers per Palestina; pollastres per KFC». Això no obstant, investigant un poc, llegint articles científics i fins i tot l’hemeroteca de periòdics afins al règim políticament correcte crec que he arribat al bessó de la qüestió.

A Occident, se sent molt el concepte teràpies de conversió i es lliga a la transfòbia. Dins el discurs progressista, la referència a les teràpies de conversió, es relaciona amb l’Església —car, en un altre temps és clar que ho feien i és del tot execrable—, amb la dreta i amb les persones assenyades que demanem que abans d’optar pel traumàtic canvi de sexe hi hagi un acompanyament psicològic d’especialistes. Aquesta preocupació per les teràpies de conversió té un context específic en la nostra societat, però les dinàmiques són diferents en altres llocs del món.

Sobre el paper, podria sobtar que l’Iran permetés la transsexualitat i que, àdhuc, la financés. Un país on l’homosexualitat és castigada amb la pena capital sembla que no hauria de ser el paradís per al canvi de gènere. Malgrat això, la cosa és, si més no, encara molt més tenebrosa. No és conspiració, encara que ho pugui semblar.

Paradoxalment, és homofòbia en el seu màxim exponent. El règim de l’Aiatol·là va

observar com els canvis de sexe podien ser la solució per a acabar amb l’homosexualitat. Qui podria voler ser dona a l’Iran? Entre ser invisible i la grua, preval l’esperit de supervivència.