MHP Aragonès: Sayonara, baby

Ahir el Molt Honorable Cigronet ens va regalar un discurs de comiat que volia ser el cant del cigne i no va passar de ser el llunyà plor d'un caniche oblidat a la porta d'un supermercat. Va passar revista a un catàleg d'èxits imaginaris en batalles imaginàries, va jugar a la falsa modèstia i va marxar amb noblesa i determinació, amb el cap ben alt, cap a un futur babilònic, de sous vitalicis, assessors i prebendes.

Algunes coses es poden dir a favor seu: ni va fugir en un maleter ni es va dedicar a plorar pels racons com els dos gloriosos antecessors; va aconseguir demolir per sempre l'independentisme com a moviment social i polític; va escollir apartar-se de la via de la mentida histèrica del raholisme a favor d'una narrativa parvulària només apta per a hooligans; va aconseguir apartar el mossèn i relegar-lo a una estranya existència errant, d'acord amb la qual viatja per camps i praderies, amb la mirada perduda, parlant amb les vaques i els pardals.

La Catalunya que ens deixa és un precalifat decorat amb les estupideses del taniavergisme, en què els turistes són apunyalats com a conills de corral i el feminisme abraça les saludables doctrines dels aiatol·làs. Ha lligat la seva sort i la del seu partit a la del Dog Sánchez, vivint en un demencial equilibri entre la dissonància cognitiva i el pessebrisme assalariat. Sota el seu mandat, l'ús del català ha retrocedit a nivells folklòrics i TV3 ha esdevingut la saleta d'estar de Toni Soler.

Amb la nova sessió d'investidura convertida en la Segona Vinguda del Messies, suposem que el grup d'ERC, amb Aragonès al capdavant, realitzarà una performance semblant a aquell vídeo d'autoaplaudiments que van protagonitzar quan va tornar la Bleda Infinita dels seus anys de vi i roses a Suïssa. En aquesta ocasió, potser podrien vestir-se com els Sabandeños i afegir maraques i mandolines, per aprofitar l'ambient estiuenc, més informal.

Un dels límits de la imaginació humana (n'hi ha molts) és concebre que algú hagi de trobar a faltar Pere Aragonès i el seu gabinet. Almenys, Puigdemont és un dement i Torra un personatge d'òpera bufa: tenien i encara tenen una important vis còmica involuntària, que fa molt entretingudes les seves aventures al món de l'Heroïcitat Fake.

Aragonès volia ser un bon gestor i es va quedar en gnom de jardí. Això sí, passarà a la història per la seva capacitat de monetitzar la falta de talent, en això pocs seran capaços d'arribar a la seva altura.