La integració des d'un punt de vista sublunar

Segons els grecs i les gregues, el món es dividia en dos: el món supralunar i el món sublunar.

En el primer, el supralunar abunda l'harmonia, la continuïtat i l'absència de contrarietats; és el món on, per exemple, resideix l'expresident Zapatero. Al món sublunar, en canvi, hi ha desconcert, desordre i corrupció, començant - o acabant - per la mort.

El planeta Terra forma part d'aquest darrer.

Segons com t'agafi, el món sublunar és una putada. Això ho advertim quan els nostres interessos estan compromesos o l'arbitrarietat dels esdeveniments s'acarnissa amb nosaltres. I és que, aquí a baix, lidiem amb l'aparatós tedi que les nostres accions siguin seqüencials i múltiples, és a dir, impredictibles. 

En vista d'aquesta distinció, observem que totes les nostres accions pressuposen un coeficient de decepció. És a dir, que tot allò que fem és més aviat una aproximació. Per això, les activitats pràctiques són més profitoses si aspiren per sistema als èxits parcials.

La política és un exemple d'activitat pràctica. Qui ho pensaria, eh? Amb el fàcil que semblava dir que queda abolida la prostitució, no a les fronteres i només cal més pedagogia.

Qui va dir realitat?

El cas és que a l'esquerra, com a tothom, el tempta el món supralunar. És normal. La sola possibilitat d'abandonar aquest món es mostra dolcíssima. Seria com mudar-se a un Corte Inglés elevat a categoria d'univers.

El problema, però, és que a l'esquerra (actual) no li tempta el món supralunar, sinó que s'hi ha mudat. Això obeeix a l'aclaparadora prosperitat acumulada d'Occident i al simplisme militant de l'esquerra.

Perquè, segons també els grecs i les gregues, el món supralunar és deliciosament estable perquè no és variat; simplement, no hi ha cap varietat de coses. Només hi ha el que ells i elles anomenaven “èter”. Al món supralunar, per contra, hi ha de tot: foc, aire, terra, aigua i totes les seves combinacions.

Aquesta capacitat de l'esquerra per obviar el matís, la varietat i les possibilitats combinatòries respon a una actitud reduccionista, concretament, a un reduccionisme moral. Tocat per la gràcia de ser una bona persona, l'esquerrà presenta l'obligació d'esmenar el món, encara que sigui malgrat el món. Els seus projectes no aspiren només a ser èxits parcials.

L'assumpte de la integració dels immigrants n'és un bon exemple.

La integració, una idea simpàtica

La característica fonamental de la idea d'integració és que és una idea amable.

Indultada de qualsevol responsabilitat pràctica, la idea d'integració opera en una abstracció de proporcions coincidents amb la responsabilitat humanitària que s'ha autoimposat l'esquerra (actual, insistim).

Esponjosa, la integració resol de manera no traumàtica un dèficit de realisme que passa la factura a posteriori, quan la urgència del problema dilueix la responsabilitat original. Es tracta, finalment, d'una idea molt convenient per a la mentalitat progressista. I més que una idea falsa, és una idea tendent a la falsedat.

El motiu és que no pressuposa la varietat i els frecs que aquesta implica. Per contra, els immigrants són persones. Noteu que la categoria de “persona” està al nivell exacte en què coincideixen l'abstracció i el deure moral. Perquè que els immigrants també siguin mamífers ja no donaria tant de si.

Això fa pensar que és el mateix un xinès de la Xina, un magribí, un hispanoamericà, un ucraïnès o un holandès. No hi ha cap varietat. Toms som persones. És més, tots som persones que surfegem l'èter moral. Però es coneix que la seva Majestat, el Rei Hassan II del Marroc, mai va sortir del món sublunar, no va viatjar:

El roce hace el cariño

El món sublunar s'encarrega d'absorbir tot això i imposar-ne el resultat. Aquest resultat és, en resum, una acumulació de gent.

Més que una acollida, la integració realment existent és una recollida feta a escala de la situació econòmica i cultural del país receptor. Catalunya n'és un bon exemple perquè presenta diverses d'aquestes dinàmiques i de manera simultània.

Primer, la immigració substitueix el proletariat autòcton. Segon, s'acumula a ciutats i zones urbanes. Tercer, l'acumulació de gent es recolza sobre l'estrat cultural més indefinit i amb més abast, és a dir, la llengua espanyola. Orriols, ho tens cru.

Perquè si alguna cosa és evident és que la identitat cultural catalana desapareix. I això no pot ser una bona notícia per a un espanyol. L'altre dia, Villaverde deia a El Confidencial que el 2080 el català el parlaran quatre gats. "Amb una Catalunya a Espanya i amb el nivell d'immigració actual, el català està sentenciat de mort", va dir per a més glòria de l'angoixa.

Així mateix, aquesta recollida massiva de personal (dit en el sentit laboral del terme) és compensada pels mateixos immigrants a través de lligams comunitaris molt forts. Però entre ells.

Per a ells, la seva identitat i cultura exerceix funcions de veritable supervivència i benestar. A més, l'escala numèrica de la immigració els permet desenvolupar proxys del seu país.

De fons, ningú sembla adonar-se que integrar és integrar en alguna cosa. De fet, la paraula ve del llatí integrare i significa "deixar-ho com abans d'haver estat tocat, completar, incorporar, formar part d'un tot".

La realitat, una barreja entre una formigonera i una llum atrapa mosquits.