Illa sí? o Illa no?

Com bé saben, ahir tenia lloc la consulta als afiliats d'ERC respecte a si s'havia de votar o no al Parlament per donar la presidència de la nostra Generalitat a Salvador Illa.

Aquesta decisió no trobava el nostre partit en un bon moment, una sèrie de decisions de la seva Executiva havien portat a encadenar un vot massiu de càstig per part dels nostres propis simpatitzants, i a això s'havien sumat escàndols com el dels Cartells de Maragall i altres operacions de premsa contràries a l'ètica del partit, i també, com no recordar-ho, una confecció de llistes en què el partit es va tancar sobre si mateix posant fi al llarg procés de participació ciutadana en el qual se'ns havia inclòs a nosaltres, les persones migrants.

El problema, llavors, no era només “Illa sí” o “Illa no”, sinó també si tenia sentit seguir corrent a cegues sense diagnòstics només tenint el curtplacisme com a guia rectora. Si tota aquesta cadena d'errors ens havia portat a la situació electoral en què ens trobem, sumar un error més ens en trauria? O per contra acabaria de sentenciar el nostre partit posant-lo definitivament d'esquena als seus electors? I per altra banda, per a nosaltres com a migrants, quin lloc ens donava aquest projecte més enllà d'exigir-nos posar el nostre vot al servei de l'Executiva?

A la consulta d'ahir només hi participaven els nostres afiliats, no obstant, un gran percentatge dels mateixos es troben condicionats en el seu vot pels càrrecs que tenen, mentre milers dels que ens donen suport en cada campanya electoral, i en la militància del dia a dia, no van participar d'aquesta consulta perquè no hi són com a afiliats, però són els que el nostre vot al Parlament representa. Toca llavors ja no pensar només com a partit, sinó també actuar amb responsabilitat en nom d'aquells que ens voten.

La consulta interna amb els nostres votants m'ha deixat clar que com a partit no podem seguir exigint una vegada i una altra que s'operi amb un “salt de fe”. L'acord presentat, a les apurades i amb escàs detall, no és res més que una bona declaració d'intencions, però que tots sabem que no es podrà dur a terme.

Hi ha qüestions que depenen directament del Congrés dels Diputats, i que ni el PSC a nivell local, ni tampoc el PSOE a nivell de l'Estat Espanyol, poden garantir. Per què aleshores hauríem de sortir a vendre nosaltres una cosa de la qual no tenim garanties? No va ser precisament aquesta actitud la que ens ha fet perdre el suport de bona part dels nostres votants? Hauríem de sortir a vendre'ls una cosa que no podem garantir que passi, sobre allò que no tenim control o auditoria? On ni tan sols som part del Govern com per almenys poder renunciar, fer un cop de porta i marxar si no es compleix? Amb quina cara mirarem els nostres votants quan en uns mesos passi el que tots sabem que passarà?

D'altra banda, nosaltres com a migrants ens hem sumat a un projecte d'independència per a Catalunya, i és precisament Illa un dels que de manera més fervent han donat suport a la repressió del 155. És també qui, durant la pandèmia, ha realitzat una sèrie de contractes de compra venda de material sanitari que estan pendents de ser revisats per la justícia. Val la pena empenyorar el nostre nom per donar suport a una proposta anticatalana, ancorada en els vots que van migrar de Ciutadans al PSC i amb propostes de dreta?

Sempre ens hem presentat en societat com a puristes, denunciant la corrupció i negant pactes que podrien haver estat positius per al projecte de país només pel fet de no ajuntar-nos amb corruptes i repressors. Avui se'ns demana que deixem de banda aquesta tradició, sense garanties, i a canvi de res. Ho sento, però no ho puc fer. L'experiència recent ens mostra què ha passat amb la taula de diàleg, amb la derogació de la llei mordassa, amb el blindatge del català i amb centenars de propostes on més d'una vegada se'ns ha venut gat per lliure.

Fa dos dies ens deien que “no ens podem deixar condicionar pels dubtes que puguem tindre respecte a la implementació dels acords”. No és el dubte, i la contrastació amb la història, amb els fets, la que ens permet una correcta reflexió política i la presa de decisions?

Ens deien que “el dubte ens paralitza i ens impedeix confiar en la nostra capacitat d'avançar”. Ens paralitza, o ens alerta perquè puguem recalcular i evitar cometre un greu error? La nostra capacitat d'avançar? On? A cegues? Sense control?

Fer president Illa no és avançar, o si ho és, ho és avançar en direcció cap a l'abisme, és sacrificar el capital polític del partit, la seva credibilitat i el seu futur, per por a una repetició electoral.

Si hem de començar a reconstruir el partit, el primer totxo era votar ahir que NO, per això recuperar una mica de la credibilitat perduda aquests dies. Lamentablement, la guia rectora és el curt termini, els consells de l'endogàmia de cambra tancada i la por de perdre càrrecs i estructura, i “avançar” en aquesta direcció és un suïcidi.

No en seré còmplice, ni tampoc em prestaré a la manipulació i xantatge emocional a la nostra militància per demanar-li que “no dubtin” i avancin cap a l'abisme amb un somriure i de la mà amb nosaltres, quan una lectura materialista de la història ens torna de manera clara què passarà després d'aquest pacte amb aquestes “promeses”.

Convido el partit a reflexionar, a escoltar els seus votants, i a tornar a connectar amb la ciutadania a peu de carrer. Ja van dues llargues temporades de creure que tota crítica és un atac dels altres partits, i de faltar-li el respecte a qualsevol que no comparteixi les decisions de l'Executiva, i això senyors, fa pudor de maltractament i de resposta reaccionària.

A la llum dels resultats de la consulta, es constata que gairebé el 50% de la militància no avala la decisió política, i com diem sempre: els temes polítics cal resoldre'ls políticament. Una Executiva que en analitzar aquests resultats parla de “consens” i de “democràcia interna” alhora que pren posició per una de les dues meitats, continua demostrant que no serveix per dirigir el partit, i augura poques esperances en el proper procés de congrés . Encara són a temps de reaccionar!!!

Per part meva, i com vaig dir a l'últim Consell Nacional en què vaig participar com a Senadora: des que tinc ús de raó vinc lluitant contra les injustícies, sempre del costat dels treballadors i els pobles i ho seguiré fent. Fins a la Victòria Sempre!!!