Fatxes

S'acosten eleccions al País Basc i Catalunya, dos territoris que han anat de bracet en el somni nacionalista, malgrat formar-ne part —i ser-ne part—, de la nació més gran que ha conegut la història; aquesta en què mai no es ponia el sol.

La que va portar universitats on hi havia sacrificis, la que va inventar el mestissatge i va protegir per primera vegada els conquerits amb el mateix escut de drets que tenien els conqueridors. Una nació, aquesta sí, indiscutible.

Al País Basc, les idees d'un boig de lligar i a Catalunya l'avarícia d'una família que va acabar imputada completament pels delictes habituals de les organitzacions criminals, han liderat milions de persones a l'abisme que avui es comença a traslluir a les seves societats. No es recorda a Europa una trama de corrupció que impliqui un matrimoni amb poder i els seus set fills (també alguna exparella); ens hauríem de retrotreure a la màfia italoamericana per trobar escenaris així.

Però la dictadura silenciosa que domina mitjans, cultura, educació i moviments associatius genera ostatges; la història és testimoni. Tots els que vam néixer als setanta hem escoltat mil vegades allò d'“amb Franco es vivia millor”.

També han anat de bracet les dues comunitats autònomes en la utilització de la violència com a estratègia política. Catalunya es va adonar de l'èxit que la coacció violenta havia tingut a les bascongades a l'hora de configurar una societat monocromàtica, on la majoria s'adaptava com a mètode de supervivència, així que va decidir crear els seus CDR i espiar els nens a les escoles per veure si parlaven espanyol els molt feixistes.

Al final, els monstres no tenen límit en la voracitat, i encara que la primera intenció va ser no passar d'això que anomenen “terrorisme de baixa intensitat”, un grup d'aquests elements de dissidència controlada va ser detingut en possessió d'explosius. Però segur que eren explosius només per espantar, dels amnistiables, per al carapera de Bolaños. Terrorisme, però poc, que ens hi juguem l'escó i els cinc mil euros mensuals.

Una altra cosa comparteixen aquests dos pobles com a part de la seva estratègia política: la llengua com a sistema de segregació racial i classista; és a dir, la llengua per just al contrari de per al que es va inventar. El llenguatge ens diferencia dels animals en dotar-nos d'una capacitat elevada de comunicació. Qui crea barreres a aquesta comunicació on no n'hi ha, ens torna a l'estadi animal.

La llengua com a mètode d'assenyalament, de persecució, de canvi de perfil racial, perquè els hispanoamericans no volen aprendre català, els molt desagraïts, així que començarem a importar gent d'un altre continent que els farà igual aprendre una llengua que una altra. És millor quedar-se sense metge en un poble, a tenir-ne un que parli l'idioma dels opressors; és a dir, dels avis dels CDR.

Per descomptat, això no opera per a Messi. Per a un paio que salva vides, sí; però per a Messi, no. El classisme ni dissimular-ho.

El problema per a Catalunya i el País Basc començarà ara. Fa uns anys vaig dir, en una conferència en referència a una violació en rajada que acaba de passar a Bilbao, que els processos d'immigració il·legal desbordats a l'espai i en el temps serien una màquina de desfer independentistes. La creació de societats paral·leles amb noves dinàmiques socials i nous codis de violència escopiran a la cara molts bascos i catalans, una cosa evident, que ho comparteixen gairebé tot amb un lleonès o un sevillà, i gairebé res amb algú que ve d'una altra cultura que res no té a veure amb la seva.

I que constatar això no té res de racista (d'això t'adones generalment quan el pateixes), ja que res no té a veure el problema amb la raça o nacionalitat d'una persona, sinó amb l'impacte de l'origen i la cultura en un procés social desbordat quantitativament, i, per tant, impossible d'integrar a la societat d'acollida.

Aquest procés desbordat i impossible d'adaptar a la nostra societat és part d'un pla polític que pretén canviar el cens electoral per mantenir el tron de poder. És molt més difícil convèncer algú perquè s'adhereixi a una causa, quan precisament fuig dels estralls que aquesta causa ha provocat al seu país. Qualsevol veneçolà que hagi fugit de la gana i la persecució socialista a la seva terra, no us comprarà l'experiment aquí. Ja ho ha viscut i sap que és un engany. Així que, com a futurs votants, no interessen gaire.

El corredor sud de la Mediterrània s'ha hagut d'enfrontar a aquest problema per proximitat geogràfica, obligats; però Catalunya i el País Basc no, en aquests dos territoris, ha estat per decisió política. Una decisió que comença a portar-ne conseqüències.

Els increments exponencials en la criminalitat violenta que porten aquestes noves societats paral·leles ja els gaudeixen països com França o Suècia, i estan començant a gaudir-los a Catalunya i les Bascongades. I aquí ve el problema per a la maquinària d'adoctrinament separatista, que els éssers humans tenim un instint atàvic que opera per sobre de la resta, un instint que no negociem: el de protecció de la prole (per extensió de la família), gravat a foc durant segles i segles al nostre ADN. Quan veiem això en perill, les nostres filies i fòbies canvien, la nostra manera de veure el món es reordena, els nostres dogmes desapareixen.

Les crisis econòmiques porten alternances al poder, però no canvis abruptes. La fi de la socialdemocràcia sueca després de quaranta anys de govern no arriba per la crisi del 2008, arriba pel crim. Meloni a Itàlia no arriba per una caiguda de l'economia, arriba pel crim. El mateix opera per a Le Pen, actualment número u a les enquestes a França. El partit polític deixa de ser com l'equip de futbol quan tems per la teva filla quan aquesta surt de casa, ja no s'ha de defensar fins al final.

El procés cap a la llum no és ràpid, ja que la maquinària de coacció social és enorme i genera molta por; por que et diguin fatxa, que és el pitjor que et pot passar al teu entorn. Per això el canvi mai no és abrupte, de moment a Catalunya, per primera vegada en molt de temps, l'embolic econòmic nacional-indepe no va triomfar a les últimes eleccions generals, encara que la gent es decantés per proximitat pel PSOE (ja pensen com el supòsit fatxa, però encara tenen por que li diguin).

Quan s'adonin que res no canvia, que el seu barri cada vegada està pitjor, que amb el xarnego i el maqueto se n'anaven de vins, discutien de futbol i explicaven acudits de Franco; que eren feliços, vaja, però algú els va enganyar dient-los que eren enemics, llavors reaccionaran com han fet a la resta d'Europa i estan començant a fer a Hispanoamèrica: protegint la prole, protegint el mateix.

El procés, com dic, serà lent. Soc asturià, sé de què parlo. Allà van posar fi a tot: mineria, siderúrgia, drassanes… tot; i aquí continuen governant per la por atroç que hi ha a la meva terra que et diguin fatxa; i fatxa és tot aquell que no se sotmeti a la seva ideologia (convertida ja en negoci). El dia que perdem aquesta por, tot canviarà.

Catalunya i el País Basc són més a prop de l'abisme de què creuen. La criminologia moderna ens demostra que es triga poc a perdre un territori. França es va perdre a vint anys. Suècia a 15. Catalans i bascos ja porten 5 camí del precipici. Si ets d'allà, pensa en els teus fills i al món que els vols deixar.