I l'auditoria per quan?

El paio va i treu una mena de ratolí molt petit amb un cable i un connector USB. Alguns dels presents, els que coneixen el tipus, riuen, però es veu de lluny que és un riure cínic, que els pica una mica. Jo segueixo sense entendre res i em quedo amb cara de lluç fins que algú m'explica que és un atuell que serveix perquè el ratolí de l'ordinador es mogui de manera automàtica i Microsoft Teams percebi que hi ha activitat.

El tipus treballa en una determinada administració de la Generalitat, tindrà més o menys la meva edat i, en un moment donat, parlant de TV3, va esclatar per dir amb bavosa admiració “Això sí que és una menjadora!”. En veritat, no és graciós i tots ho sabem. Els que hi érem, segur. Em consta que aquest noi també ho sap.

No és fàcil per a mi referir-me al que em vull referir ara perquè no hi trobo esquerdes. No hi ha cap espai per on jo puc endollar la mànega i deixar fluir els adjectius. Per contra, m'he de limitar a la constatació i a estar al costat per dir Eh, ara! Mira, mira!

Tapa't una mica

Bé, això en una mateixa setmana: el tipus d'abans que treballa en una agència de la Generalitat que no puc Revelar i, abans d'ahir, dijous, una amiga que m'explica que treballa en un determinat ministeri. Les seves paraules exactes van ser “No faig res i els meus companys tampoc”.

Tota la resta, tot el teixit adipós de l'aprofitament, també es donava amb rigorosa puntualitat: dies lliures injustificats (als quals pròpia noia no donava crèdit), aprofitar per posar rentadores i netejar la casa durant el teletreball i també la de llevar-se-fitxar-i-tornar-a-dormir. De fet, el tipus que treballa a la Generalitat es va comprar el ratolí automàtic per als dies que teletreballava.

Conec dos casos més a què, novament, no em puc referir amb detall. Un ha entrat a l'educació pública i, en resum, ha vist Déu. L'altre és el cas d'una persona que treballa en un Departament de la Generalitat de funcions especialment ideològiques i que percep prop de 40.000 euros de salari. Ho deixarem que, al sector privat, més conegut com “la calle” o “la puta calle”, crec que guanyaria al voltant d'un 50% menys.

Organitzar voluntats

Com és natural, la meva percepció no pot ser mai representativa per la raó evident que hi ha milers de funcionaris i jo tinc dos ulls. Encara més: la situació és tan perversa que es presta a les conclusions viscerals, que són les de sempre: que si una vergonya, els funcionaris no fan res, no se'ls pot acomiadar i tal i Pascual. Però entre la motoserra de Milei i ser un aspersor de cinisme hi ha matisos. Una auditoria, per dir alguna cosa. Encara que sigui una cosa estètica, home.

El que és preocupant és que aquesta situació distorsiona les percepcions de les persones i amb raó. Vull dir: tu et plantes, fas un càlcul i conclous que, efectivament, el pringat ets tu. Bé, sense anar més lluny, un servidor va redactar la notícia que el portal especialitzat en oposicions, Oposita Test, va explicar que hi havia un boom d'opositors entre la gent jove.

I és que treure tot el plomatge de la moralina no ens ha de fer perdre la crua perspectiva analítica de les coses. Al cap i a la fi, aquesta és una cosa força objectiva i que té poc a veure amb les toves subjectivitats del personal, que el poder polític disposa per aquí i per allà. És que l'Estat és incapaç de percebre que té un subjecte que es lleva per encendre l'ordinador i anar a dormir una altra vegada? Evidentment que és capaç de percebre'l. Però és funcional. Mentre duri.