Ada Colau, o quan l'ego t'obliga a rebentar-ho tot

Si jo fos Yolanda Díaz estaria molt emprenyat amb Ada Colau. De fet, crec que qualsevol militant socialista, de Sumar o d'Esquerra han d'odiar ara mateix l'exalcaldessa de Barcelona. Si assumim que la gent d'ordre ja fa anys que no pot veure ni en pintura Colau, podríem arribar a una conclusió fins i tot bonica. El que realment ens uneix a tots els catalans és l'animadversió, la mandra que ens fa l'Ada.

Té molt de mèrit el que ha aconseguit, no ho negaré. Ella sola s'ha carregat els pressupostos de la Generalitat amb l'excusa del Hard Rock. No està disposada a veure com ERC entra al govern de l'Ajuntament de Barcelona mentre la veten a ella. Si Ada Colau pensés en el seu partit, la solució seria fàcil: dimitir de regidora i permetre que els seus es poguessin repartir els càrrecs.

En canvi, l'exalcaldessa de Barcelona s'enroca a la seva posició, que és molt més feble del que ella pensa. Jaume Collboni ha demostrat ser pacient, no tenir pressa ni entrar en pànic i s'entreveu impossible que ara permeti a Colau entrar al seu govern. Més ara quan també ha deixat sense pressupostos Pedro Sánchez i ha posat la legislatura espanyola una altra vegada en stand by.

Ada Colau empeny els Comuns

Perquè això és així de simple: l'ego d'Ada Colau és el que ha posat els Comuns en un atzucac i ens ha portat a eleccions. La seva jugada era un acord a tres bandes per salvar la seva situació personal, ara mateix incerta, i no li ha sortit bé. Pot semblar que el veto als comptes beneficia el partit de Jéssica Albiach, però tot al contrari. La versió catalana de Sumar ho passarà malament en aquestes eleccions i les relacions amb el PSOE i ERC han quedat molt tocades.

Qui ara es pot fiar d'Ada Colau i els Comuns? Qui voldrà governar amb ells a Barcelona o a la Generalitat? És més, què passarà al Congrés dels Diputats ara que Colau ha demostrat que mana més que Yolanda Díaz?

Potser el gran problema d'Ada Colau és que no té cap alternativa. Ella va assegurar que no va voler ser ministra ni eurodiputada, encara que en alguns cercles de Barcelona afirmen que aquestes possibilitats no van estar mai a sobre de la taula. Què faria, doncs, Colau si deixa la política? La seva única feina coneguda és en una entitat "social", on feia de tècnica d'habitatge a 1.500 euros al mes. Aquí, probablement, hi ha la clau de l'assumpte.

Si ho recorden, l'exalcaldessa era el símbol de la nova política. Fruit del 15M, venien a canviar les coses "des de baix" i "contra la casta". Tretze anys després, els que queden formen ja part del sistema i s'agafen a un càrrec públic amb totes les forces. És igual si provoquen eleccions anticipades per interès particular, si deixen un Gobierno sense opcions d'aprovar pressupostos. L'únic que importa no és el que està a l'aire, que diria Viva Suècia: és assegurar quatre anys de bon sou en un càrrec públic.

Només el temps dirà si Ada Colau aconsegueix el seu objectiu i Jaume Collboni acaba passant per l'adreçador. Lamentablement, la política catalana i espanyola han esdevingut un intercanvi de cromos on tot pot passar. Tot i això, alguns no perdem l'esperança que gent com Colau desaparegui de la vida pública, encara que això impliqui signar el segon contracte laboral de la seva vida.