El drama més desconegut de Jordi Díaz, actor de TV3: 'Vaig sentir un dolor...'

Jordi Díaz, conegut pel seu paper a El cor de la ciutat, ha compartit en una entrevista amb el Diari Ara una de les experiències més dures de la seva vida. Un relat carregat de patiment, superació i autodescobriment. En les seves paraules, Díaz revela una tragèdia personal el 2015, marcada per la mort de la seva mare.

El cop més dur va arribar quan la seva mare va morir sobtadament a causa d'un ictus mentre es trobava a Màlaga. Segons relata l'actor, la tragèdia es va veure agreujada per una negligència mèdica, ja que la seva mare va passar per quatre hospitals diferents el mateix dia sense rebre l'atenció necessària.

El drama més desconegut de Jordi Díaz, actor d'El cor de la ciutat

Aquest esdeveniment, tant inesperat com devastador, va deixar una ferida profunda en l'actor. "Vaig sentir un dolor inexplicable i em vaig aferrar a la feina per tirar endavant", confessa Díaz. Tot i això, la càrrega emocional va ser tan gran que, encara que es dedicava al teatre, no va poder evitar enfonsar-se en un pou de desesperació.

La situació es va agreujar amb problemes físics que van començar a manifestar-se. Segons explica, va patir símptomes estranys com la visió borrosa, orina enganxosa i un braç amb una coloració estranya. Tot això mentre lluitava amb una depressió que el va sumir en un estat d'absoluta apatia.

"Morir-me m'era igual", explica, subratllant la gravetat de la seva crisi emocional. Finalment, després de dues funcions de teatre, Díaz es va dirigir a l'hospital de Can Ruti. Allà, després d'una sèrie de proves, va descobrir que tenia el sucre a 950, un nivell alarmantment alt que el va col·locar a la vora d'un coma.

Jordi Díaz va ser diagnosticat de trombosi i diabetis

El diagnòstic va ser doble: trombosi i diabetis, malalties que van arribar a la seva vida enmig d'un profund buit emocional. L'actor descriu com, durant aquesta etapa, es va convertir en una persona irascible, plena d'impotència per no haver pogut ser al costat de la seva mare en els seus últims moments.

"La tristesa segueix dins meu", admet. No obstant això, també reconeix que la crisi de salut a Can Ruti li va servir com un punt d'inflexió. Va ser allà quan, per primer cop, es va plantejar si realment volia continuar vivint.

El camí cap a la recuperació no va ser senzill. Tot i que a la feina es va aferrar a un monòleg al teatre, les seqüeles emocionals i físiques li van impedir avançar de manera saludable. A més, la crisi econòmica que passava el va deixar encara més vulnerable.

"Vaig tenir una mala experiència amb un psicòleg i no vaig voler tornar a demanar ajuda", explica. La solitud es va convertir en la seva companya de viatge, fins que un dia va arribar el Max, un gos que va canviar la perspectiva de la seva vida.

"L'alegria més gran que he tingut és el Max", reconeix amb un somriure. El gos, que va arribar per casualitat, ha estat el seu gran suport en els moments més foscos. Actualment, Díaz continua lluitant amb la seva depressió, però ha après a conviure-hi, malgrat que és conscient que encara té molta feina per fer.

Les seves declaracions obren una finestra a la vulnerabilitat d'una persona pública que, com tots, té les seves pròpies batalles internes. L'experiència de Díaz és un recordatori que, darrere de cada cara coneguda, hi ha històries profundes de dolor, lluita i, sobretot, d'esperança.