Com més malament, millor: per què el Reial Madrid va guanyar El Clàssic

Sempre s'ha dit que el gol val diners. El Clàssic va demostrar que La Liga fa temporades que no inverteix en futbolistes que marquen diferències. Aquests futbolistes que no fa tant destrossaven registres i posaven La Lliga a l'Olimp del futbol.

Avui l'única inversió a l'alçada dels grans d'Europa porta el nom d'un Bellingham que, sorprenent tothom, s'està destapant com un perfil de futbolista que no s'esperava ningú. Van comprar un totcampista i ha aparegut un killer.

Gràcies a aquest killer, el Reial Madrid sobreviu a la decebedora prestació d'un Vinicius fagocitat pel seu personatge meitat Neymar, meitat Mandela; i un desaparegut Rodrygo.

Els dos brasilers constaten que sense Benzema al capdavant de l'atac blanc, no tenen la qualitat i el talent suficient per ser referents mundials per molt que ens ho vulguin vendre així.

Bellingham es disfressa de Benzema

Precisament el rol de Benzema l'exerceix un Bellingham que és la millor i la pitjor notícia per al Reial Madrid. La millor és imaginar què podria fer Bellingham amb un Mbappé al seu costat. La pitjor, sens dubte, és que tots intuïm que algun dia tornarà a la seva “terrenal” versió totcampista.

Aquest dia les opcions del Barça a la Lliga creixeran en la mesura que segueixi demostrant l'organització, l'empenta i la feina col·lectiva que va demostrar durant 60 minuts. De la mà de la valentia de Gavi i la qualitat d'un Fermín que promet ser aquell interior golejador que falta a l'equip.

Un tram de 60 minuts en què al Barça li va faltar aquesta “inversió” que liquida partits. Precisament l'entrada de dos futbolistes amb aquest cartell va ser el preludi de la frustració culer.

El Barça també necessita aquell golejador que guanya partits. Una “inversió” al millor moment de la seva carrera. Sense data de caducitat, com el mateix Lewandowski admet.

Amb aquesta versió, la seva organització col·lectiva, una idea a què aferrar-se i l'empenta de la tornada dels seus millors futbolistes, el Barça tornarà a recuperar aquestes opcions de lluitar per la Lliga.

Tot i això, al tram final li va faltar força al Barça. No va trobar la qualitat i la intel·ligència per jugar el partit que l'equip necessitava. No va tenir la pilota per defensar-se ni profunditat per fer mal al Reial Madrid.

Aquí és quan apareix aquella frase tan futbolística que persegueix el Reial Madrid històricament: “Al final del Partit te'n recordaràs de les oportunitats que has perdonat”.

El cas és que contra el Reial Madrid ho recordes durant tot el partit, no tot just al final. I és aquí quan el Reial Madrid fa honor al seu “com més malament, millor”.

Com pitjor has vist la seva consistència defensiva i la seva presència en atac, més et convences que potser els has deixat “vius” i que ho acabaràs pagant.

Com més superior s'ha mostrat el contrari, més indolent i absent ha estat el seu futbol, més es convenç el Reial Madrid que, sens dubte, ho acabaràs pagant per no haver tancat el partit.

És així com ens deixa El Clàssic. Amb una derrota que frustra i que fa mal, precisament, perquè el rival no impressiona.