Pilar Rahola no pot evitar les llàgrimes a 'Col·lapse' en recordar el seu pare

Pilar Rahola va deixar veure la seva faceta més íntima en la seva recent visita a 'Col·lapse', on va reflexionar sobre la seva experiència com a mare i el dolor que encara sent per la pèrdua del seu pare. La catalana va compartir les seves vivències i no va poder contenir l'emoció al recordar el seu progenitor, la mort del qual, fa deu anys, encara l'afecta profundament.

Ricard Ustrell va iniciar la conversa preguntant a Pilar Rahola sobre el seu paper com a mare, i la seva resposta va sorprendre. "Com a mare no t'ho creuràs, no s'ho creurà ningú, però sóc molt tova com a mare. La gent em veu com un tigre, però després sóc una gateta. He estat un desastre... la meva mare quan s'enfadava amb mi estava tot el dia sense parlar-me", va relatar.

Pilar Rahola també va recordar les dificultats d'educar la seva filla gran, que era més rebel, i com solia suavitzar els càstigs. "Demà no surts", li deia, per després retractar-se. "Bé, potser, no, però no m'ho tornis a fer. Sóc un desastre, sóc molt pactista",va revelar amb un somriure.

La conversa es va tornar més emotiva quan Pilar Rahola va parlar del seu pare, mort el 2014. La periodista va recordar el missatge que va compartir a les seves xarxes socials en aquell moment: "Acaba de morir el meu pare. De sobte, m'he quedat sense llum. Ara tot és fosc".

"La mort del meu pare encara em fa mal. Ai, molta gent perd el seu pare!", va dir, mentre se li omplien els ulls de llàgrimes. Va descriure la influència del seu pare en la seva vida com a "troncal", reconeixent la profunda connexió que sempre va tenir amb ell.

Pilar Rahola també va compartir records sobre el llegat intel·lectual que li va deixar el seu progenitor: "El meu pare era un viatge alhora, era un home molt culte, molt savi. Jo he heretat tota la seva biblioteca, he heretat molta de les seves inquietuds. Quan parlava del seu avi, em transportava en el temps. Els pares són túnels del temps", va expressar.

Finalment, Pilar Rahola va confessar que afrontar el duel va ser un procés llarg i dolorós: "Per mi és un forat molt intens. No sé ni quan va morir i vaig trigar un any a poder veure una foto seva".

A més, va explicar la peculiar manera com va ser capaç de començar a acceptar la pèrdua: "Un any després de la seva mort, la meva mare va anar al cementiri i jo vaig dir que als cementiris jo no hi vaig. Llavors, vam anar amb el meu marit a fer-ne una excursió de Cadaqués a Roses caminant, moltes hores, i trepitjant la terra, vaig ser capaç de parlar del meu pare".