Ruth Lorenzo ('El Piano'): 'He fet el que m'ha donat la gana, amb zero de guió'

laSexta estrena aquest dimarts 26 de novembre una de les grans apostes d'aquesta temporada. Es tracta d''El Piano', un nou format presentat per Ruth Lorenzo, l'amfitriona perfecta per a aquest espai musical que emocionarà tots els espectadors. La presentadora agafa aquest nou repte a laSexta després de passar presentar el Benidorm Fest o Cover Night.

D'aquesta manera, 'El Piano' recorre diferents espais emblemàtics i convida artistes aficionats a asseure's en pianos públics, davant de la gent, i sorprendre amb el seu talent i les seves històries. El que ells no saben és que les seves actuacions són seguides, en secret, per Ruth Lorenzo i Mika, que observen la seva destresa des de molt a prop, en una habitació oculta.

Parlem amb Ruth Lorenzo sobre aquesta nova etapa a 'El Piano'. La presentadora ens explica les seves impressions i que ha significat aquest repte professional. A més, Ruth Lorenzo també confessa si s'ha penedit d'algun projecte televisiu a la seva trajectòria, parlant indirectament de 'MasterChef Celebrity'.

Quan et van oferir el format, t'ha agradat que t'estiguessin com a presentadora o t'hauria agradat estar també a l'altra banda?

És més real ésser presentador d'aquest format. Per mi, ha estat més bonic asseure'm amb les persones, poder tocar-les i connectar, que estar-lo veient a través d'una pantalla. Això ha estat bestial. De fet, jo sóc superfã del programa. Des que va començar, jo ho estava veient perquè m'encanta.

La gent que passa per allà, que es para o no es para, té els seus buits lliures, hi ha gent que s'emociona o no... El típic senyor que va amb molta pressa que mira i es para... Tot això és una passada. Veure la veritat del moment és increïble. Jo crec que tancada hagués estat... El que voldria és sortir-ne.

Això és un nou projecte teu com a presentadora, què t'ha aportat?

He fet altres formats que sí que m'han deixat conduir un programa, per dir-ho, però sempre està connectat a la música. Amb una banda en directe com el Benidorm Fest, que em toca a dins perquè ha estat una cosa que he viscut, com anar a Eurovisió. Aleshores, no em sento presentadora, perquè la jo que està en aquest escenari és la jo de casa meva.

Hi ha molta diferència quan pujo a un escenari a cantar, ja que sóc molt perfeccionista, vull que tot surti bé... a l'altra. No sóc periodista, no tinc una tècnica de com indagar o arribar a una persona. Jo tinc el meu jo d'artista, que l'únic que sap fer és mirar algú als ulls i connectar amb aquesta persona.

Hi ha hagut moments en què algú no m'ha volgut explicar alguna cosa i jo li he dit: 'No passa res, no ho facis, asseu-te al piano a tocar'. Per mi, és més important el valor humà que fer televisió.

Has tingut aquesta llibertat? Tu podies decidir?

Jo he fet el que m'ha donat la gana, amb zero de guió. Jo els deia: 'No em conteu res de les persones, vull anar descobrint-les'. Com quan t'asseus a un vol, t'asseus amb algú i comences a parlar amb aquesta persona i això és una passada.

T'has amarat del format original?

Sóc fan del format original. Una cosa que m'encantava és que jo ho veia a l'antitele, era com un documental a l'estació. I moltes vegades jo em preguntava: 'estarà preparat?'. És tan espontani que ho veus i dius 'no pot ser', però és.

Ens va passar a una de les estacions, que algú que passava per aquí es va asseure al piano. Tots els càmeres van agafar les càmeres corrent. Com tocava el piano aquest ésser humà! Em vaig acostar a preguntar-li i em va explicar una història que dius 'no pot ser'. Això és el que és bonic, això és màgia.

T'agradaria continuar fent de presentadora? Tens cap projecte que t'agradaria presentar?

Si hi hagués més formats d'aquest estil que no busquen el sensacionalisme, sinó que busquen compartir, m'encantaria poder ser-hi. Tinc la sort que com que no és la meva primera professió, tinc la llibertat de poder decidir. Dir 'ho sento, vull fer-ho', o 'ho sento, no vull fer-ho'. He de connectar primer amb el format i veure si m'hi veig.

Igual que ara que m'he estrenat com a actriu i m'han passat moltes coses. Papers, musicals... No n'he sentit cap fins que he fet 'Medusa'. M'ho estic plantejant com que vull fer coses que connectin amb mi i que em deixin mostrar la veritat.

Hauràs pogut rebutjar coses que t'haurien donat repercussió, no has tingut problemes a rebutjar projectes si no t'hi veus?

Jo crec que això és el més important. Després et diuen coses que penses: 'ui no ho hauria d'haver fet'. Molts cops es diu que la gent no té memòria, però jo sí. Aleshores, vull fer coses que em truquin. Evidentment, tots necessitem treballar, però, per sort, estic fent concerts, altres coses... Això, que per a mi, és un regal, perquè mai no vaig pensar que podia arribar a ser presentadora, i m'emociona moltíssim.

T'has penedit d'algun projecte?

No, per sort, sempre intento fer coses que connectin amb mi. És veritat que potser dic: 'no hauria d'haver fet això'. No sentia de cor que ho havia de fer. Però, la gran majoria de formats en què he participat han estat formats musicals, menys un ('Masterchef Celebrity') que em va ajudar moltíssim en un moment clau que era quan estava en tota la separació de la meva representació. Aquest format em va ajudar molt econòmicament per poder sortir d'aquesta situació. Va ser un regal per a mi, perquè només vaig fer tres programes, però em va ajudar moltíssim perquè em vaig poder recuperar per sortir amb força.

És important la càrrega econòmica per poder continuar sent artista independent?

Els meus discos me'ls produeixo a través de tot el que faig i és una gestió. Com diria Lali, una artista a qui jo vull moltíssim, i que té molt de caràcter, tot el que guanya ella fent sèries, ho inverteix en la seva música. Era la manera que tenia de poder fer la seva música i de plantar cara a les discogràfiques.

Jo m'autogestiono així i estic súper feliç. He anat a Anglaterra a gravar el meu disc. He gravat amb la meva banda en directe en cinta analògica, cosa que ja no se sol fer. Estic fent un discàs de rock amb una banda increïble. Estic fent el que realment vull.

Tot i que la televisió és un pla B que tens a part de la música, estàs pendent de les dades, de les audiències, de la competència...?

M'ho prenc d'una manera més lleugera. Al final, si la feina que s'ha fet és una feina ben feta i que s'ha cuidat, m'emporto això. Perquè la imatge que queda la veus i dius 'jo, que bonic'. Evidentment, el que m'encantaria és que tots aquests formats que s'han fet amb tant d'amor tinguessin molta audiència perquè perdurin en el temps, més enllà que estigui jo o es canviï de presentador. Tant de bo tothom s'enamori d'aquest format. És tan de debò, tan cuidat, tan protector... Allunyant-se d'aquest sensacionalisme i fent alguna cosa que connecti sense pretensió. Fotre, és preciós.